Aquest cap de setmana ens va deixar l’anoienca Carme Junyent, un referent i una de les veus més autoritzades en l’estudi de la situació de les llengües del món i la diversitat lingüística. El món de les lletres catalanes està de dol perquè se’n va una de les principals activistes a favor de la preservació de la nostra llengua. Des que es va conèixer la notícia no han parat de sortir reaccions que elogien la seva figura i s’ha reactivat el debat sobre la supervivència del català.
La desapareguda lingüista deia que el que mata el català «és la indiferència» dels mateixos catalanoparlants i clamava a favor de prendre consciència de la situació abans no sigui massa tard. És per tot això que amb ella se’n va un referent de la defensa de l’ús de la llengua i de la denúncia del perill d’extinció que corre si no l’usem. L’ús és la clau de volta. Tot i pintar el futur de color negre, la que era Presidenta del Consell Lingüístic Assessor del Govern i experta en llengües amenaçades no donava res per perdut i deixava un lloc a l’esperança a la qual ens hem d’aferrar: si no es trenca la transmissió intergeneracional, encara som a temps de salvar el català.
Especialitzada en la llengües amenaçades, l’antropologia lingüística i les llengües de la immigració a Catalunya, era una clara defensora de fomentar l’ús oral del català i parlar-lo sempre que es pugui. Clara, concisa, directe, sense embuts, ni dilacions defensava la llengua des dels seus fonaments. En aquesta línia, es va mostrar crítica amb el pretès llenguatge inclusiu que defensen alguns sectors, el dels «totis» i els «ells i elles», i es mostrava partidària de l’ús del masculí genèric com a inclusiu del femení. En comparteixo la reflexió sobre que una societat igualitària la farem amb accions no només canviant les paraules. «La idea que si canviem la llengua canviarà el món és una fal·làcia», deia. Més que desdoblar-la i reinventar-la el que cal és utilitzar-la i defensar-la.
Perspectiva de gènere a banda, valgui el seu llegat i les seves sàvies paraules per esperonar-nos a la no gens fàcil defensa de la nostra llengua. Una defensa que no hem d’esperar en arribi de dalt, ni la faci ningú més que nosaltres. Ella ho tenia clar, la solució la tenim a les nostres mans. És qüestió de creure-hi i cada un de nosaltres, des dels nostres espais, hem parlar, parlar i parlar català. Ja ho deia Junyent ben clar en el títol d’un dels seus llibres: «El futur del català depèn de tu». I encara som a temps de salvar-lo. Som-hi?
