Carles Puigdemont i Yolanda Díaz s’han vist a Brussel·les. El polític català, un dels rebels a qui ni el Govern de l’Estat ni la justícia espanyola no han pogut portar entre reixes (i no ha estat per manca d’insistència) ha estat interlocutor amb una vicepresidenta del Govern espanyol. El president a l’exili d’un partit absolutament democràtic a Catalunya, que ha concorregut a tots els comicis que s’han fet des del 2017 fins ara, ha pogut dialogar amb la política Yolanda Díaz, situada en la geografia política espanyola a l’esquerra del president Pedro Sánchez. La novetat és que ha pogut dialogar sense amagar-se, sense haver de dir que era una trobada d’amics. S’han retratat passejant i s’han saludat davant de les càmeres, amb un mig somriure oficial

Sí, sí, diran que és d’una part del Govern, de Suma; hi afegiran que és del grup minoritari de la coalició amb el PSOE, i que tot el que s’ha dit a la casa de l’exili de Brussel·les no és oficial. Negaran (ja ho han fet) la validesa de la trobada i faran públic un suposat disgust amb Yolanda Díaz. El PP es posarà les mans al cap, exposarà a crits el seu disgust per la trobada i... I el camí que s’ha obert continuarà, malgrat els entrebancs i les crítiques. I no ho dic perquè tingui una bola de vidre per endevinar el futur, simplement és que no tenen més remei que caminar.

En la política, sovint els jugadors no ensenya tot el seu joc, totes les seves cartes, i es guarden l’as. Pedro Sánchez no avala la trobada de Yolanda Díaz, no ho farà mai públicament, però si cal aprofitar les converses ho farà, sense pudor i sense fer fàstics a un plat que apropa el PSC-PSOE de manera molt important a fer govern de Madrid. Alguna distància potser és més curta des d’avui.