Les batalles no sempre s’han guanyat en quatre dies i tant les victòries com les derrotes, i les seves conseqüències, no són necessàriament per sempre. El 2017, l’Estat va derrotar el Govern català i els que havien sospirat per una independència gairebé impossible. És pot parlar de derrota sense pal·liatius quan l’objectiu anunciat com a propòsit no es pot assolir (i s’imposa per totes les vies, el del rival), també quan a la part guanyadora podem fer recompte de víctimes del vençut i, encara és més clara la victòria quan es confirma que el bàndol perdedor té el lideratge decapitat, no hi ha substituts de pes i hi ha un desmembrament de l’estructura (segur que massa dèbil). Bé, que des del 2017 fins ara, 2023, una part del conflicte no ha fet res més que anar encaixant les notícies de la derrota, una a una, i algunes molt doloroses.
Ves per on, però, les victòries i les derrotes, a vegades, es gestionen fins i tot més enllà de les batalles. Després de cops de porra, de sentències, de la presó i d’ordres internacionals de detenció, encara queda un cartuxt carregat. Amb les últimes eleccions generals de l’Estat es va obrir, de manera una mica inesperada, una porta, no per aconseguir una victòria, però, de moment, per poder fer menys dolorosa la derrota catalana. Les eleccions espanyoles per formar el Parlament espanyol i per triar president i govern de l’Estat ha situat ERC i, sobretot Junts, en un punt estratègic per atorgar o retirar la presidència al PSOE i Pedro Sánchez. La governabilitat d’Espanya depèn en part d’una vorera de la plaça de Sant Jaume de Barcelona (a l’altra hi manen els mateixos que encara són al Govern espanyol) i de Brussel·les. Però no d’un parlament europeu, sinó d’una residència presidencial no reconegudaper l’Estat i d’un polític buscat i perseguit,Carles Puigdemont, que és el líder de la formació nacionalista. Des de l’exili, Puigdemont ha vist com tot i que les urnes van castigar les forces independentistes el resultat del recompte dels vots els han fet imprescindibles per a la governabilitat. I Puigdemont no ha fet altra cosa que aprofitar que el joc de cartes que té a les mans l’afavoreix per posar sobre la taula la paraula que tant escalfa la testosterona de la dreta: amnistia. Alguns diran que és una petició excessiva. És la necessitat de retornar la dignitat personal i familiar a unes persones que han estat condemnades i perseguides, econòmicament i judicialment, per unes idees. A la part espanyola, però, per acceptar l’amnistia, més que Pedro Sánchez, caldria tenir a l’hemicicle, el Mago Pop. Si hi ha investidura direm que és la màgia de la política.
