En política les formes són contingut. Carles Puigdemont envia el referèndum al futur i condiciona el vot d’investidura a l’amnistia (un objectiu compartit amb Esquerra), però la manera com ha gestionat les expectatives de l’anunci ha convocat l’atenció del país sencer. Que n’aprenguin els de Junqueras i Aragonès. Tots pendents de Brussel·les, on l’home de Waterloo havia de fer una gran revelació. Hores d’especulacions prèvies i d’anàlisis d’urgència posteriors, tot plegat per escoltar un discurs amb paraules fermes, sí, però també amb inconcrecions suficients perquè el seu administrador, que és ell mateix, les pugui interpretar amb una gran llibertat. No direm que les muntanyes han parit un ratolí, però tampoc no s’ha enfonsat l’Atlàntida.
Quan va arribar a Bèlgica es va afanyar a muntar no pas un despatx en un bloc d’oficines, que l’igualaria als centenars de lobbistes que remenen la cua a les institucions europees, sinó tota una Casa de la República que exercís com a palau de la presidència a l’exili. Com Tarradellas en el seu moment, ha fet vores als que no li reconeixien el caràcter de legítim representant de la nació reprimida, i quan la matemàtica electoral ha convertit els set diputats de Junts (11% dels vots) en la clau de la governabilitat espanyola, no ha enviat missatgers a Madrid per dir «parlem» sinó que ha ordenat: seieu i escolteu, perquè no teniu altre remei. Ho ha fet amb una declaració sense preguntes, en to convençut, enèrgic i decidit, davant un fons blau europeu amb el rètol «President Carles Puigdemont» i sense cap identificació del seu partit.
El missatge a Sánchez és diàfan: per aquí o per la porta. Vostès em necessiten a mi molt més que jo a vostès, i no em mereixen cap confiança. Segur que la parròquia juntista, però també altres feligresies independentistes, exulten davant la mostra d’autoritat i fermesa: que n’aprenguin! Les formes han estat el contingut, més enllà de la contundència efectiva de les cinc mil paraules.
