Comencem la casa per la teulada, exposem la conclusió abans de la tesi: al futbol femení espanyol tot pot anar a pitjor. Hi ha petons que no s’han de fer, distàncies que s’han de mantenir i les mans... millor que les fem servir per aplaudir que per fer demostracions d’autoafirmació testosterònica. Quan s’acudeix a un lloc perquè t’hi fan ser no cal ser el més eufòric de la classe (després han de rectificar), si han de fer declaracions sobre un tema, millor tenir-lo clar (i no fer comunicats que ni carn ni peix, perquè si es vol salvar algú potser es condemna algú altre -en aquesta algunes altres) i, sobretot, si has dit blanc no diguis negre poc després. Quan un intenta fer plegar per força a un altre cal tenir la «força» (la política o la judicial), per evitar fotos ensenyant les febleses i ridículs mediàtics. Quan es fa una comunicació de la concessió de la medalla d’or al mèrit esportiu no s’entendria que hi hagués una cagada en el mon de Messi (oi?), doncs que el ministeri de Cultura i Esports ho faci en la comunicació que envia al Diari Oficial de l’Estat és (de per riure) indigne. Està bé que els homes d’aquest món del futbol, tan masculí (l’adjectiu masclista li podeu afegir com a lectors), facin comunicats de suport a les companyes de la selecció femenina, ara bé, millor si som clars i valents, i si no hi ha acord, que quedi al descobert qui no vol entendre que som iguals (ai, ai, els que xuten pilotes i pensen com Vox). I si fas un canvi tan important com el director potser cal tenir en compte que no tot en aquest món del futbol de dones s’escriu amb f, de femení, no fos cas no l’encertessis. Jennifer Hermoso, per si algú ho dubtava, ja ha presentat denúncia i totes ja van cridar: #s’ha acabat!
