Som a Finlàndia passant uns dies de vacances. Començo admetent que des de fa una colla d’anys, han estat diverses les ocasions en les que la nació finesa m’ha fet viure moments emotius i suggerit idees estretament vinculades amb el passat i present del nostre país.
Especialment recordades són les de l’any 2004, amb la presentació pel Casal d’Europa del Berguedà a la gran biblioteca de Hèlsinki, de l’exposició «Eucatberg» on milers de visitants tingueren ocasió d’endinsar-se en interessants aspectes de la realitat berguedana i catalana. I la de l’any 2005 quan la primera de les celebracions berguedanes del Dia d’Europa tingué Finlàndia com a país convidat.
Prèviament, entenc que hi ha una personalitat que seria injust silenciar: l’eminent filòsof i polític finès Johan Vilhelm Snellman (1806-1881), el monument del qual aquí mostrem. Confesso que, al llarg dels vint anys transcorreguts des dels primers viatges realitzats a aquell país, on les llengües oficials són el finès i el suec, malgrat l’interès que aquell pensador em despertà, la recança que em quedà fou la de no haver pogut trobar ni tan sols en anglès, un llibre d’ell. Ara però, he tingut la fortuna de trobar-ne dos novament en idioma finès, però ja il·lusionadament resignat perquè el progrés permetrà que la traducció telemàtica em permeti llegir-los calmosament en català.
Les dues excel·lències d’aquest personatge (filosofia i política) el fan doblement encisador. Per una banda, com a seguidor i difusor del pensament de Hegel, el gran filòsof alemany de l’idealisme filosòfic i de la dialèctica històrica com a camí de les llibertats al món. I per l’altra, l’arrelat patriotisme cultural que feu de Snellman un fidel amant de la llengua dels pobles i la seva pròpia com a bàsic fonament per a mantenir i reforçar les identitats nacionals. Sense tampoc oblidar la seva personal trajectòria com a ministre, amb la creació el 1850 del partit polític profinès i la revista nacionalista «Saima» que ell mateix creà i dirigí.
Permeti el lector una pura i afectuosa curiositat a propòsit de l’admirat Snellman. I és que casualment el seu naixement tingué lloc en data 12 de maig, per a mi fàcilment recordable puix és també la meva pròpia. A banda d’aquesta intranscendent coincidència, el què val la pena ressaltar és que a Finlàndia, des de fa ja molts anys, aquesta data fou declarada i anualment commemorada com a «Dia Snellman» o «Dia de la Identitat».
Un esdeveniment que cal considerar com a exemplar en la història de Finlàndia és el del procés del seu alliberament nacional. Romangué com a Ducat depenent de Suècia des de 1581 fins al 1809, que passà a dependre de Rússia. Però un esdeveniment decisiu arribà l’any 1917 quan el Senat d’aquesta potència imperialista amb la ratificació del govern presidit ni més ni menys que per Lenin, donant resposta a les reivindicacions nacionals i lingüístiques, des de temps defensades per personalitats com Snellman, decretà la plena independència de l’Estat de Finlàndia, de la que avui gaudeix.
Arribats a aquí, em permeto suggerir un ocasional paral·lelisme experimentat fa pocs dies, des de Hèlsinki, on la imaginació em feu avançar just un segle (1917-2017) quan les xarxes em transportaven a Prada de Conflent on veure i compartir el fervorós aplaudiment tributat al president Puigdemont recordant-nos la defensa de l’oficialitat parlamentària del català a les Cambres de la Unió Europea i a les Corts espanyoles, en una clara mostra de la lluita per la llengua i la nació, com a valors també inseparables en el pensament de l’admirat filòsof finlandès.
Tan encoratjadors poden ser els paral·lelismes històrics europeus, com plens de sobtades divergències. Així ens apareix el 2017 entre la nació-estat finlandesa i la mil·lenària nació catalana que avui inútilment lluita enfront a l’obstinat imperialisme hispànic allunyat de polítiques democràtiques, llengües, història i filosofia.
