Pedro Sánchez cometrà engany si promet satisfer totes les exigències de Carles Puigdemont, perquè fer-ho no és a mans del Govern sinó de l’Estat, que no són la mateixa cosa. El primer és només una peça del segon, i no sempre la més poderosa.
El Govern és part de l’Estat, però també ho són el parlament, on tot penja d’un fil –i el Senat és a mans del PP–, l’alt funcionariat que patrimonialitza els seus despatxos, la policia sindicalitzada en tons ultres, o el poder judicial en les seves diferents manifestacions: el CGPJ en pròrroga, el Suprem que ens ha ensenyat de quin peu calça, i una fiscalia on el fiscal general s’estavella sovint contra la força de l’escalafó. Per no parlar de les casernes i de la corona. Això, només en l’esfera institucional, perquè en un sentit més ampli els poders reals inclouen l’econòmic i el mediàtic, ben capaços de condicionar els altres.
En una de les exigències, Puigdemont reclama a Sánchez «l’abandonament complet i efectiu de la via judicial contra l’independentisme i els independentistes», però qui manté oberta aquesta via són en gran part els jutges i magistrats que instrueixen i jutgen els sumaris en curs. Fins i tot una llei d’amnistia haurà de ser aplicada cas per cas per aquests tribunals, i si decideixen, per exemple, que tallar una autopista és una bretolada i no una protesta política, la qüestió es complicarà. Excepte, és clar, si les Corts aproven una llei segons la qual el fet de declarar-se independentista concedeix la mateixa immunitat de què gaudeix el rei d’Espanya pel fet de ser-ho.
Puigdemont no és cap ximple i coneix les limitacions del Govern espanyol, però en els compassos inicials d’un combat tothom fa la màxima exhibició d’armes i intencions, per impressionar el contrari i perquè els propis l’aplaudeixin i l’animin. De moment, el referèndum d’autodeterminació ja ha caigut del llistat d’exigències immediates i s’ha incorporat als objectius de futur. Sense renúncia, però sense data.
