Segons el diccionari de la Real Academia, en casellà la paraula «vernáculo» referida a un idioma o llengua significa «domèstic, natiu, de la casa o país propis».

Quant a «domèstic», és definit pel mateix diccionari com a «pertanyent o relatiu a la casa o llar», però també s’aplica a certs animals i als criats que serveixen en una casa. «Tinc una domèstica a hores».

Vernacle o «vernáculo» són la transposició directa i transparent del llatí «vernaculus», que significa «casolà», i que al seu torn deriva de «verna», paraula que designava els esclaus nascuts a la casa de l’amo.

Resumint: les llengües vernacles són llengües d’estar per casa, i en contraposició amb el concepte de «llengua franca» que és aquella «en la que tots ens podem entendre». Fins no fa gaire era el llatí; sir Isaac Newton hi va escriure els seus descobriments sobre la gravetat i el moviment.

Naturalment, el castellà és la llengua franca de l’Estat espanyol, perquè tots els espanyols tenen el deure legal de conèixer-la. Si una autoritat se m’adreça en castellà no puc dir que no l’entenc. I si em demana que m’hi dirigeixi, no puc dir que no el parlo.

Però la llengua franca d’Occident no és el castellà sinó l’anglès. Des del punt de vista europeu, el castellà és la llengua vernacle d’una part de la península Ibèrica, però no és cap idioma de comunicació internacional. Alemanys amb francesos, neerlandesos amb italians, s’entenen en aquest anglès que no parla ni compren Alberto Núñez Feijóo.

Com que no domina la llengua franca de veritat, s’agafa a la que ho és dels Pirineus cap avall, i per això troba fora de lloc que el Congrés estableixi un sistema de traducció simultània perquè els diputats que ho desitgin puguin parlar en català, basc, gallec o aranès.

Quines ganes! Són llengües vernacles, casolanes, domèstiques, limitades a un petit territori. Com l’holandès, el danès, el txec, l’eslovè, l’eslovac, el croat, el finès, el letó, el maltès... oficials a la Unió Europea.