Fa uns dies vaig veure la cançó de Joan Isaac «A qui correspongui», editada fa uns mesos. Em va impactar força el seu relat, que reflecteix prou bé les sensacions de molts dels que vam anar a votar l’1 d’octubre de 2017. Isaac es dirigeix clarament a la classe política catalana, que malauradament no ha sabut fer realitat ni plasmar en fets aquella impressionant victòria democràtica en un referèndum d’autodeterminació que va posar en evidència davant del mon qui van ser els demòcrates i qui els violents. Han passat sis anys i és clar que les aspiracions de recuperar les llibertats catalanes són més lluny perquè l’independentisme està desmobilitzat, però malgrat tot, no vençut. S’interpel·la Isaac, «Què n’heu fet, dels nostres somnis d’aquella primavera d’octubre... què n’heu fet, de les promeses... què n’heu fet, del sacrifici de la gent ensangonada, de la il·lusió de les mirades, la por serrant-nos les dents. Què n’heu fet, de la memòria d’aquest país mil·lenari... ja no us crec, no me’n refio, deixeu-nos pas a la gent. Però, què heu fet pobres fenicis canviant pa per engrunes. Ens vàreu prometre la lluna i tot ha quedat en no res. La història us passarà comptes, mestres de la passa enrere, que ens vàreu llançar a les feres aquell octubre naixent». No és pot expressar millor, veure l’engany d’aquells polítics, incapaços primer de fer autocrítica i després de fer-la tard i malament, que encara volen mantenir-se al capdamunt de la palestra. Per què ho fan? Perquè s’han adonat, com tants d’altres abans que ells, que el poder corromp, però també han descobert en molts casos que en la política hi guanyen uns sous impensables en la seva vida civil. És igual que siguin mediocres i sembla que tampoc els preocupa massa la dignitat personal. No tots són iguals, és cert, però cada dia en son més els que actuen així. Els partits que a Madrid consideren independentistes, Junts i ERC, veuen com cada dia s’allunyen més d’aquestes tesis i actuen fent polítiques autonòmiques per acontentar-los. Amnistia, autodeterminació! Criden sarcàsticament alguns membres de l’actual govern de la Generalitat, quan saben prou bé que si es concedeix serà per amnistiar els policies encausats per la seva nefasta actuació l’1 d’Octubre, mentre que l’autodeterminació és una paraula prohibida en el regne d’Espanya que mai aconseguirem a través d’un pacte. La història demostra que els castellans mai han cregut en els pactes. Ens calen suports internacionals i denunciar permanentment la nostra situació colonial, que fa segles que dura.

Observant la situació actual, Junts i ERC han entrat de ple dins la boca del llop i no sembla que tinguin escapatòria. Participen de la «democràcia plena» espanyola que vociferen normalment exfeixistes, ara còmodament instal·lats en una transacció política que a més a més els garanteix la immunitat pròpia del Deep State en el que s’han instal·lat. En les circumstàncies actuals, Junts i ERC s’han de conformar amb les engrunes d’una Generalitat de fireta, ajuntaments i consells comarcals, que confronten amb els socialistes, que durant dècades han governat còmodament les diputacions i l’AMB. Lluny de fer fora les diputacions, com estava pactat durant la transacció, les han potenciat ja que ha estat el principal mitjà de la seva menjadora. Abans Convergència també tenia experiència en alimentar-se d’algunes d’aquestes institucions i ara Junts, va pel mateix camí. La nova ERC sembla que ha decidit apostar per participar activament d’aquest espai de poder, ben remunerat. El problema de ser-hi nouvinguts és que els falta la professionalitat que sobra als altres.