A banda dels diversos significats que té la paraula «colònia» –entre els quals aquell líquid que fa de bon olorar– ara i aquí em refereixo al territori ocupat i governat per una nació estrangera. Habitualment, aquest espai queda geogràficament lluny de la potència colonial, però a vegades –i aquest és el nostre cas, el dels catalans– és a tocar i ha quedat abduït i incorporat dins de les seves fronteres estatals. Ha passat, doncs, a formar part del mateix àmbit administratiu i legal sense diferenciació formal amb la resta d’habitants de la metròpoli. Però a la pràctica n’hi ha perquè la cultura autòctona és trepitjada i minoritzada sistemàticament per l’altra en nom d’un fals universalisme, quan es tracta en realitat de supremacisme; en el nostre cas castellà.

Per altra banda, com és prou sabut i constatat, ni les lleis que, en un pla teòric, haurien de respectar la diversitat nacional, es compleixen i la recaptació i la inversió són proporcionals. Des del govern central prou saben on han de passar el rasclet i on es destinen els recursos públics. L’arribada sistemàtica i constant de gent d’altres llocs no ajuda, sense disposar de les eines adequades -naturalment, no interessa que hi siguin- fa difícil la integració, tot i que en aquest àmbit déu-n’hi-do la bona feina que s’ha fet. Hi ha qui diu que Catalunya és un país amb dues llengües pròpies i així tots contents i resignats. No fotem! Això no és veritat, ja que no hi ha cap poble al món que s’expressi en més d’un registre lingüístic. Una altra cosa, això sí, són les persones que, en funció del seu origen familiar, poden ser multilingües, o bé alguns indrets excepcionals ocupats simultàniament per gent provinent d’indrets diversos i on prèviament no hi havia cap cultura nadiua consolidada. Això directament o indirecta ens ho havia explicat la lingüista, especialista i estudiosa de les llengües africanes i defensora sobretot de la catalana, Carme Junyent, recentment traspassada. Voldria recordar, entre la seva nombrosa bibliografia dues obres indispensables: El català, llengua efervescent (ed. Viena) i El futur del català depèn de tu (ed. La Campana). Com també la seva lluita contra l’absurda feminització del llenguatge, imposada per una certa esquerra, pensant que així es canviava la realitat. Ella ho criticava a «Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou», editat per Eumo. Descansi en pau!

Per tot plegat, doncs, ja n’hi ha prou d’enganys, supremacismes i minorització de les identitats nacionals. En una Europa que hauria de ser un espai de respecte democràtic i de confluència de totes les cultures que la componen és avui dia una trista i hipòcrita farsa. Els catalans, sempre avançats, hem cregut que en aquest àmbit tot es podia defensar democràticament i les nostres manifestacions cíviques, inclusives i populars han estat i són exemplars i potentíssimes. Però, il·lusos, hem arribat massa aviat, quan encara la humanitat no ha evolucionat prou en el respecte als drets humans, siguin individuals o col·lectius. Per tant, la lluita per a l’alliberament nacional a partir d’ara haurà de tenir una altra estratègia que desbordi els marcs legals imposats. Mentrestant, continuem defensant-nos per terra, mar i aire, sobrevivint a la colònia.