No es pot exigir que les empreses etiquetin els seus productes alimentaris en català perquè no és llengua oficial de la Unió Europea. En el cas del productes sanitaris, tampoc; la legislació europea només obliga que es faci en alguna o algunes de les llengües oficials de la UE. El mateix passa amb els procediments judicials en el marc de la justícia europea. Si el català fos oficial, el carnet de conduir es podria demanar en aquesta llengua. La Plataforma per la Llengua, una organització no governamental amb més de 25.000 socis que treballa intensament per promoure la llengua catalana com a eina de cohesió social, ha creat una pàgina web lligada a la possibilitat que el català esdevingui la 25a llengua oficial de la UE, després de la petició d’Espanya, el mes passat, al Consell Europeu perquè, juntament amb el basc i el gallec, tingui aquest reconeixement oficial. A la web, Plataforma per la Llengua publica cada dia un greuge que pateix el català pel fet de no ser oficial. També hi ha un espai dedicat a les preguntes freqüents on, per exemple, constata que, de les 24 llengües oficials que hi ha actualment, 12 tenen menys parlants que el català; i que hi ha Estats que tenen més d’una llengua oficial reconeguda, com Irlanda i Malta, que, a banda de l’anglès, tenen l’irlandès i el maltès, respectivament.
Sovint, quan es parla de la relació entre Catalunya i Espanya, Espanya i Catalunya, hi ha qui utilitza metàfores com la de fer el paral·lelisme amb un matrimoni. Catalunya és la dona i es vol separar, però l’home, que és Espanya, no la vol deixar marxar. Catalunya és una filla o un fill que es vol independitzar, però Espanya, que és el pare o la mare, no li dona els diners de l’herència de l’avi que li pertoquen per poder-ho fer. Parlar amb termes tan esquemàtics el que fa és simplificar un conflicte polític que ja hi ha qui s’encarrega de reduir prou a una baralla de pati. D’entrada, seria bo estalviar-s’ho, per tant. Dit això, però, veient el tema de l’oficialitat de la llengua, es fa inevitable recórrer a alguna d’aquestes metàfores. No és la del matrimoni, no és la del fill que es vol independitzar. És la del nen que vol anar d’excursió i, com que s’ha descuidat el permís signat pels pares, el professor, tot i saber la il·lusió que li fa i que els pares són una mica despistats i no és el primer cop que passa, no el deixa pujar a l’autocar. Si la Unió Europea no es preocupa de fer els deures i d’atorgar l’oficialitat a les llengües de les quals segur que després presumeix per vendre la seva riquesa cultural és que, seguint amb la mateixa metàfora, o és una professora molt mandrosa o molt hipòcrita o les dues coses alhora.
