Escric aquestes línies abans d’anar a la cerimònia de comiat de la lingüista Carme Junyent a Masquefa, el seu poble natal, demà dissabte al matí. Quan llegiu aquesta columna, avui diumenge, estic segur que hauré estat testimoni d’un adeu emocionat i agraït, no el suficient pel molt que ella es mereix, cap a una de les persones que ha fet més per la nostra llengua al llarg de la història.

Vaig tenir el privilegi de conèixer la Carme fent-li una entrevista radiofònica fa més d’una dècada, després l’he seguida amb devoció i admiració llegint els seus articles al diari digital VilaWeb o escoltant les seves intervencions a Catalunya Ràdio; la darrera trobada personal va ser a Manresa, quan va venir a parlar de llengua i escola amb l’Oscar Andreu a la FUB, en el marc dels diàlegs educatius de l’Agora 2022; em va tornar a enamorar, igual que el primer dia, pel seu amor pel català.

La Carme ha estat una dona sàvia, incòmode pels uns i estimada pels altres però sempre lliure, fidel i valenta als seus principis en defensa de la nostra llengua i la lluita, fins al final dels seus dies, per evitar que caigui en l’oblit. L’article "Morir-se en català", publicat a petició pròpia desprès de deixar-nos, és una joia d’humanitat i un bany de realitat que hauria de fer enrogir de vergonya a la inoperant classe política que ha de defensar els nostres drets lingüístics; una commovedora reflexió d’episodis viscuts en pròpia pell, vers la necessitat de ser atesos amb la pròpia llengua, la que ens ha acompanyat i identificat durant tota la vida, quan som a la recta final de l’existència; una reflexió compartida pel President del col·legi de metges, el Dr. Jaume Padrós, sobre el respecte als sentiments més íntims dels pacients per part dels professionals sanitaris que, en un acte de justícia i humanitat, han de tenir el decòrum i la decència de respectar que puguem ser escoltats en els darrers moments, amb les mateixes paraules amb les que ens hem emocionat i estimat, rigut i plorat, durant tota la nostra trajectòria vital.

La llengua i la cultura estan de dol per la pèrdua de qui ha parlat més clar i català sobre el futur del nostre idioma, la situació actual i la manca de reacció social i política, la que amb tota autoritat es va atrevir a dir que ja prou amb la comèdia de desdoblar masculí i femení, la que ens ha alertat de la necessitat d’exigir el dret a viure, estimar, transmetre, gaudir i morir en català; defensant aquest dret amb dignitat, però sobretot amb fermesa, si no ens volem veure abocats a perdre-la... la dignitat i la identitat. El millor homenatge que li podem fer és ser fidels al seu llegat i al títol del seu darrer llibre: El futur del català depèn de tu. Carme, que la terra et sigui lleu i la llengua eterna.