És que ell era xef!». La meva amiga va pronunciar la frase amb tanta convicció que tots, momentàniament, li vam atorgar el reconeixement reservat als grans descobridors. Ja feia una estona que la conversa discorria pels truculents detalls del crim més mediàtic de l’any: l’assassinat d’un cirurgià colombià en mans de Daniel, fill del popular actor Rodolfo Sancho. I ella –Mariajo es diu– va creure trobar la clau per explicar com algú pot tallar a trossets un altre ésser humà. Res d’arguments psicològics, teories de venjança, hipòtesis sobre l’alienació mental transitòria o reflexions sobre la maldat en estat pur. El secret, segons ella, era que l’assassí ja tenia destresa en l’especejament pel seu ofici de cuiner. ¡Eureka! En fi, ja sé que el tema no és el més adequat per prendre-se’l de broma, però la rialla general que va seguir a continuació va ser de les que fan època. Igual que passa en els funerals, perquè la millor recepta per conjurar les pors davant una cosa que ens supera és el riure.
He recordat aquell moment, just ara que l’estiu i les vacances ja semblen un somni llunyà, per reivindicar aquestes reunions amb amics i familiars tan pròpies de l’època, com un autèntic tresor. Són un filó. D’ocurrències, de confidències, de bromes, de rialles, de bronques també; però són de veritat. Sens dubte res a veure amb les tan modernes i ortopèdiques comunicacions digitals, per molts emojis que hi posem. Tant de bo a la llista de bons sentiments i millors propòsits que ens inunden quan afluixem el ritme, però que després desapareixen amb la voràgine, sabéssim preservar la prioritat per al contacte humà. Com en aquests sopars d’estiu on arreglem el món, tot i que sapiguem que hi ha coses que no tenen solució. ¿O sí? Perquè quan en aquests mateixos sopars va aparèixer el fantasma de Rubiales, les rialles van donar pas a l’emprenyament, és veritat. Per això la seva caiguda és un gran exemple per no perdre mai l’esperança. Resignar-se és començar a morir; també a trossets.
