És habitual que pel·lícules o sèries orientades a tot el mercat espanyol que expliquen històries molt clarament situades a Catalunya incloguin intervencions en català d’algun personatge. Se suposa que es fa per donar a la ficció un punt de realisme i un toc de sensibilitat lingüística. Però només un toc. Els productors que busquen públics massius tenen clar que l’espectador espanyol estàndard, que és el majoritari, no acceptaria ni gaire bilingüisme ni gaire subtitulat.
Tenim un exemple acabat d’estrenar a Netflix, El cuerpo en llamas, que explica detalladament el famós i truculent crim de la Policia Local de Barcelona. Al primer capítol hi ha unes quantes intervencions en català variadetes, una aquí i una allà, per marcar el terreny, i a partir del segon el català ja gairebé només apareix quan sentim la tele de fons, com si la llengua del país fos una raresa de TV3. El resultat és que, amb voluntat realista, es descriu un país irreal on el català és encara més marginal del que ho és en realitat. A El cuerpo en llamas no parlen en català ni tan sols els Mossos ni la Policia Local de Barcelona en situacions formals i professionals en les quals se suposa que han d’utilitzar la llengua pròpia perquè així ho diu el seu reglament, cosa que mostra unes policies que vulneren els seus propis codis interns i que, si tanques els ulls, són indistingibles de la Guàrdia Civil.
És una molt mala política. Si és una sèrie en castellà, que la facin en castellà, i punt. Tothom entén que la llengua forma part de la ficció. Per això sentim parlar en català o en castellà els policies de Brooklyn i no passa res. Si volen fer realisme lingüístic, que el facin bé. Amb rigor. Si no, seria millor deixar la llengua tranquil·la i no cremar-la encara més.
