Fa tot just una dècada milions de catalans sortien al carrer per avançar units i resolts cap a la independència. Avui els partits independentistes intenten avançar, dividits i desconfiats, cap al perdó de les represàlies de l’Estat per aquelles jornades. El cas recorda alguns conflictes laborals d’abans de la gran precarització, quan es començava amb entusiasme una vaga d’objectius ambiciosos i s’acabava negociant l’anul·lació de les sancions disciplinàries. Aquesta és la situació, més enllà de la retòrica amb que s’embolcalli: tant ERC com Junts han desplaçat el referèndum cap a un futur incert i es centren en l’amnistia com a preu per a la investidura, amb el detall afegit que els seus aliats de Sumar comencen a fer figa amb l’excusa del calendari. El missatge del soci menor del govern espanyol evoluciona cap a un canvi en l’ordre dels factors, susceptible d’alterar el producte: la investidura ja no seria la conseqüència d’acceptar les demandes, sinó el requisit per escoltar-les. Pedro Sánchez no es mulla i genera grans dubtes sobre la seva estratègia (però no estem parlant d’un estrateg sinó d’un tàctic amb tendència a improvisar en el darrer moment, confiant en la seva intuïció). I mentrestant José María Aznar convoca la santa croada patriòtica
Milers de catalans s’han manifestat aquesta Diada per exigir la república sense espera, amb l’argument que ja van votar l’1 d’Octubre, i l’ANC diu que es presentarà a les eleccions si els partits no «fan» la independència ara mateix. La seva presidenta, Dolors Feliu, coneix una drecera, i la va explicar la setmana passada a la ràdio. És aquesta: quan l’Estat concedeixi l’amnistia estarà reconeixent que els fets d’Octubre del 2017 no eren penalitzables i, per tant, estarà acceptant el dret del Parlament a fer aquella DUI i a reactivar-la ara. En conseqüència, «fem-ho». I si «ells» decreten un altre 155? Resposta: com que Catalunya ja «anirà sola», no l’afectarà. Veus que fàcil? Com és que no se’ls ha acudit als partidaris del referèndum pactat?
