Sentit d’Estat o frivolitat

Fa angúnia i tot. I després de la conferència del president Puigdemont, encara més. Llegir les declaracions dels principals dirigents d’ERC suplicant una mica d’aire per continuar en la cursa fa feredat. Vam fer l’1 d’octubre perquè hi érem tots. Els hiperventilats i els més moderats. Els d’esquerres i els de dretes. Els de la corbata i els de les xancletes. I vam guanyar. Però ells, unilateralment (aquí sí que van practicar la unilateralitat!) tot d’un plegat, van decidir prioritzar l’eix ideològic per sobre l’eix nacional. Hi ha qui diu que, fins aleshores, la unitat d’ERC era pura comèdia. Que no se la creien ni ells i que només esperaven l’ocasió per desmarcar-se’n. Que, tot i les declaracions de cara enfora, de cara endins mai es van sentir del tot partícips de l’1 d’octubre. Confesso que em costava de creure, però tal com ha anat tot plegat, aquestes consideracions, ja no em semblen tan desencertades. Suposo que els devia costar d’empassar que fos un «convergent» qui s’atrevís a convocar-nos a les urnes malgrat les reiterades amenaces de l’Estat. Devien calcular que a última hora es faria enrere i el podrien acusar de tremolor de cames. Però es van trobar al davant un president ferm i determinat. Escoles obertes i urnes a punt. D’aquí deu venir, també, la marxa enrere a última hora de la investidura del president Puigdemont el 30 de gener. Podria ser. Tenen tota la llibertat i legitimitat per aplicar l’estratègia que més els hi plagui: només faltaria! Però veient-ne els resultats potser podrien mostrar una actitud més prudent i humil. Doncs no: vinga a passejar-se pels mitjans i fer piulades demanat una unitat estratègica que fins ara havien rebutjat. No se’n parla gaire, però precisament, un dels motius que van portar a Junts a sortir del govern va ser l’incompliment de l’Acord de Consens estratègic. I després de la conferència del president Puigdemont encara és pitjor. Diuen que ells ja hi eren, que si els de Junts ens hem apuntat al seu carro, que ells ja ho deien. Que Puigdemont havia «reproduït fil per randa el discurs d’ERC», en paraules de Joan Tardà. Fins i tot, l’ara flamant senador Queralt es permet la frivolitat de respondre una pregunta de Vilaweb amb un «Benvingut a Esquerra» adreçat al president a l’exili. Devem viure en mons paral·lels perquè tant en el fons com en la forma el discurs de Puigdemont i el d’ERC s’assemblen com un ou a una castanya. Home, és obvi que si anem a l’engròs, és clar que coincidim: amnistia, autodeterminació, millorar condicions de la vida de la gent. Però no parlem del mateix. I sobretot no ho diem de la mateixa manera. Puigdemont va fer de president. De Catalunya. Va fer un discurs de país, apel·lant a la història i reclamant allò que ens pertoca. No va ser un discurs de partit. No va anar a buscar cap hegemonia a curt termini. Ni cap solució per a benefici propi. Sort en tenim i sort n’hem tingut de l’exili. De la seva persistència i la seva dignitat. Puigdemont president!