En les seves delicioses descripcions de la costa de Girona, Josep Pla va adjectivar els vents locals amb tanta destresa que va arribar a fer-los gairebé humans. Del garbí, el vent que, tècnicament, ve del sud-oest, però que a la major part de la costa entra pel sud, i que predomina en les marinades de l’estiu, en va dir amb mal humor que és «un vent intempestiu». Pot semblar estrany que veiés amb antipatia el garbí i no el llevant, que és molt més temible i que és el que porta les grans tempestes de tardor. A l’estiu, quan d’hora al matí fa un garbinet pots confiar que, encara que pugi, normalment no farà gaire mal i no cal canviar de plans; en canvi, quan ets a mar i es gira llevant, faràs bé de no refiar-te’n gaire. Potser és per això que a Pla el molestava el garbí; perquè és un vent de bon temps que irromp enmig de dies esplèndids que estaves gaudint plenament i que, de cop, es tornen dies emprenyadors d’aquests que fan volar els barrets; en canvi, el llevant acostuma a presentar-se en matins rúfols i de tardor que conviden menys a anar a mar i és més difícil que t’esguerrin les il·lusions.
Ha estat així fins ara. Aquest estiu, a la costa del sud de l’Empordà i el nord de la Selva, la que jo controlo, ha fet llevant com a norma, i el garbí ha estat l’excepció. L’ordre del dia ha estat llevant moderat amb cel blau i sol radiant, i amb el mar deslluït per un moviment de fons permanent. A l’Alt Empordà tenen tramuntana seixanta dies a l’any menys que fa una generació, i una mica més al sud les onades de calor més ferotges conviuen amb un estrany barnís de tardor. No traurem conclusions de tan poca cosa, però vist tot el que està passant, ens podem aventurar a dir que Pla trobaria que ja tot el temps és intempestiu, faci el vent que faci, pobre garbí.
