La Manresa real no és només el seu terme municipal. Fins i tot, el govern de Madrid, fa anys que elabora estadístiques per àrees urbanes. En el cas de Manresa, considera que Sant Joan, Sant Fruitós i Santpedor formen part d’una mateixa unitat estadística. Amb aquesta mirada, més creïble que moltes altres, ni la capital del Bages presentaria unes dades que fan posar els pèls de punta, ni alguna de les poblacions veïnes se situarien entre les més ben posicionades de diferents rànquings. Que Manresa necessita millorar és una evidència, sense necessitat que ens ho refermi cap estadística, però també és constatable que el present i el futur passen per l’acció conjunta amb els municipis veïns. Les piscines d’estiu, els polígons industrials o les urbanitzacions que Manresa no té són a l’abast només travessant el límit d’un sol terminal. I a l’inrevés, pel fet de capitalitat comarcal, també podem posar els exemples que es vulguin.

L’acció conjunta entre municipis és una assignatura històricament suspesa pels ajuntaments implicats i les institucions superiors. Al llarg dels anys, les passes endavant que s’han fet han estat poc significants. Endreçar les àrees urbanes, com altres àmbits administratius, hauria de ser una prioritat perquè el creixement es planificaria d’una forma més coherent. Mancomunar serveis faria que el dia a dia fos més amable, començant pels serveis de transport urbans i mobilitat sostenible. Però perdre quotes de poder no agrada, si més no a aquest país. Diferents governs catalans, d’ençà que es va recuperar l’autonomia, s’han plantejat la reordenació territorial, però Madrid no ha volgut i a Catalunya no hi ha hagut prou determinació.

El 1987 es va fer famós, l’anomenat informe Roca, en el qual plantejava l’eliminació de les quatre províncies, la creació de vegueries i la instauració de la província única, una reivindicació històrica que Catalunya tenia l’oportunitat de recuperar. Jordi Pujol, Pasqual Maragall i Artur Mas van topar amb tots els imponderables per aconseguir que Catalunya deixés d’estar dividida per les quatre províncies que es va inventar, el 1833, el secretari d’estat de l’època. Gairebé dos-cents anys d’una divisió territorial que no s’adiu a la realitat del país.

En un moment històric com l’actual, els dos partits independentistes catalans amb poder per influir en la governabilitat de l’Estat, haurien de posar, entre els temes innegociables, que Catalunya sigui província única, sense Diputacions i amb menys nivells administratius que facin més àgil la vida dels ciutadans, les empreses i dels propis organismes públics. L’ús del català i l’amnistia són la punta de llança de la negociació, però just al darrera cal pensar en la gestió i en el futur del país. Quan Pujol, a partir del 1980, va començar a bastir una nova administració autonòmica va caure en els paranys del perfil de gestió que es detestava de l’administració central. Vint-i-tres anys després la percepció ciutadana de la seva administració va a pitjor.

Mentrestant, a l’àrea urbana de Manresa, ni coordinació, ni acció conjunta, perquè cada municipi vetlla i pensa pels seus interessos. A Catalunya, més o menys el mateix, ni província única, ni eliminació de diputacions ni altres organismes. Amb la superposició d’organismes, evidentment, hi ha més superposició de càrrecs i més diners amb tuf partidista. Els interessos de país han d’estar per sobre dels individuals i dels partits. Si no es fa així, la desafecció encara creixerà més.