Ja hem celebrat l’Onze de Setembre, la data clau en què l’independentisme català s’expressa públicament amb més claredat i intensitat. Què es pot dir de la celebració d’aquest any? Hi ha hagut opinions interessades a reduir-ne la importància i a minimitzar-ne la participació. Però qualsevol que vagi assistir, per exemple, a la manifestació de la Diada a Barcelona podrà certificar que hi havia molta gent. Quanta? Més o menys que altres anys? Això ja és més difícil de saber i les dades que s’han publicat són tan diferents que no serveixen ni com a orientació general. Però allò que és cert, sense entrar en xifres més o menys discutibles, és que hi havia molta gent. Segurament força més de la que haurien volgut els contraris a la independència i probablement menys de la que hi havia hagut en algunes convocatòries anteriors. És el mateix cas que parlar de l’assistència a la marxa de torxes que es convoca cada vigília de la Diada a Manresa. Hi havia més o menys gent que en els darrers anys? La realitat és que també hi va haver molta gent que va anar amb les torxes fins a la plaça de l’Ajuntament de Manresa i que va escoltar amb atenció el parlament del valencià Antoni Infante, un bon defensor de la unitat de la llengua i del concepte de Països Catalans. En conjunt, doncs, malgrat unes circumstàncies complexes i les controvèrsies habituals, a nivell general la celebració de la Diada es va mantenir amb un cert equilibri polític que valdria la pena de consolidar.

En l’àmbit estatal, en canvi, les tibantors i els exabruptes més aviat es van accentuant. En un moment en què malgrat el resultat electoral de les darreres eleccions generals del juliol passat encara no s’ha pogut concretar qui serà el nou president del govern espanyol, les posicions –i oposicions– entre el PP i el PSOE s’accentuen i s’enfronten amb una crispació notable. La reaparició dialèctica de l’expresident espanyol José María Aznar s’ha basat sobretot en l’atac virulent contra qualsevol possibilitat d’amnistia que Pedro Sánchez pugui decidir a favor dels «colpistes i fugitius de la justícia». De fet, es tracta d’una acusació genèrica que es personalitza, sobretot, en Puigdemont i que mostra una vegada més la fixació d’Aznar en el tema català. I no és pas ell sol sinó que, en realitat, els atacs contra l’independentisme són precisament allò que segueix tenint més ressò i més complicitats en l’ampli espai polític de les diverses dretes espanyoles. Serà, doncs, entorn del «no a l’amnistia» i evidentment també, del «no al dret a l’autodeterminació» –dues reclamacions bàsiques de l’independentisme català en aquest moment– que s’estructurarà el debat polític espanyol dels propers mesos, tant si Pedro Sánchez aconsegueix aviat prou suports o no, com si cal repetir les eleccions. Però tot plegat no és cap sorpresa i ja hi estem avesats. La qüestió catalana seguirà acumulant tota mena d’atacs i desqualificacions. Vaja, tal com ja és costum i habitual.

L’única petita novetat d’aquests dies ha estat el paper irrellevant d’Alberto Núñez Feijóo, l’actual president del PP, que, pel que es veu, ja s’ha resignat a no ser investit, tot i haver guanyat les darreres eleccions generals. I que ha cedit el protagonisme a José María Aznar i a Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunidad de Madrid. Tots dos semblen ara els veritables capdavanters d’un PP més aviat en hores baixes.