Porto tots els aniversaris dins com una capsa de records amb potes, cada dia més plena i més regirada de tant buscar i remirar. Hi ha de tot. Dies i nits cabdals que s’allunyen, cares que se’n van, plans per fer i refer i, al fons de tot, mig amagat, el lloc on sempre vull tornar. I les veus, i les mans, i les pluges i els mars, i els arbres que estimo també hi són. Fas anys per demanar-te qui ets i on anaves, si et desvies de qui volies ser, d’on volies anar. Cada aniversari és una fita, un examen. Compares el resultat amb el model. I hi ha anys de tot. N’hi ha que sí. I n’hi ha que no. I decideixes continuar i fer via o recular i fer mitja volta. I punt i a part. I tornem-hi.
Porto tots els aniversaris dins com fotos clavades amb xinxetes a la paret. Encara em ressento d’alguna punxada. Hi ha imatges que, de tan bé que les he desades, no les trobo. Conservo el dia que vaig bufar les espelmes després de parir el meu segon fill. Impossible aturar el plor. Tristesa de tenir una vida nova al costat, un nou compte enrere, un nou compte endavant. És possible sentir-se afligit i feliç alhora. I jo era totes les mares, les d’aquí i les d’allà. I jo era una dona diferent. Sumava als meus anys, els del meu fill gran, els del meu fill petit i tots els números en fila, recompostos i ordenats, confegien la meva motxilla vital. Porto els tres aniversaris a dins. Tot pesaria més en endavant.
Porto dins l’aniversari del ram de flors més bonic que m’han regalat mai. I el primer sense ella, i el primer sense ell, i el primer amb ell, i el primer amb ella i el primer amb els altres ells i amb aquesta mena de nosaltres que es deforma, s’allarga i que, quan està a punt de trencar-se, muta, canvia, es reinventa. Porto dins meu els anys que esperava que passessin de pressa i els anys que pregava que passessin lents, lentíssims. I l’any clau, el segon any zero a partir del qual ho celebres tot, i no deixes passar cap oportunitat d’intentar estar bé. I és que ja has perdut prou coses mirant cap a una altra banda que et negues que se te n’escapi cap altra. Saps el valor del temps. Els perdedors els coneixereu perquè ho fan, això, sempre estan disposats a festejar la vida sense manies.
La memòria creix i cada aniversari es desdibuixa una mica més. Una persona que estimo em diu que hi ha qui s’avergonyeix de celebrar l’amor, com si fos ridícul reconèixer que estàs content i enamorat. No m’he fet més sàvia amb els anys, però crec que té raó. I riu quan li dic que em sento com si obrís la nevera, tingués tots els iogurts a punt de caducar i no sabés quin triar per menjar-me’l primer.
