Una de les notícies de sèrie B que aquests darrers dies ha acaparat més l’atenció ha estat la denúncia interposada per un agent de la policia nacional a una manifestant que, en l’operatiu policial del Primer d’Octubre, va plantificar-li un petó entre llavi i llavi. El denunciant, que acusa l’agressora d’haver comès un delicte contra la seva llibertat sexual, reclama que se la identifiqui i que se li imposi una ordre d’allunyament. En la seva denúncia, l’agent ha declarat que l’acció es va produir d’una manera «sorprenent, sobtada i no consentida», argument molt raonable tenint en compte que, si hagués estat només sorprenent i sobtada, més que una imputació la morrejada podria haver derivat en una segona cita. Però l’enumeració de qualificatius incriminatoris no s’atura aquí. El petó és titllat també de libidinós. Llevat que la petonejadora en qüestió sigui una addicta a les pràctiques sadomasoquistes, s’ha de tenir molta testosterona per reaccionar d’una manera tan efusiva davant una pluja imminent de garrotades. Si no és que, tal com assegurava el psiquiatre castrense Antonio Vallejo Nájera, considerat el Mengele de la psiquiatria franquista, les dones roges –i per descomptat les separatistes– destaquen per ser extremadament libidinoses. Podeu trobar-ho escrit en el seu estudi pseudocientífic Psicopatología de la guerra española, on pretenia demostrar l’existència del gen roig, una tara mental només combatible amb l’eugenèsia. Si jo fos el denunciant, faria valdre aquesta citació del pioner de la psiquiatria hispànica: «S’ha comprovat que, en les revoltes polítiques, les dones tenen ocasió de satisfer el seu apetit sexual latent». No es pot descartar que, tenint en compte que el petó va produir-se després que la policia requisés les urnes, l’autora del petó no fos ni marxista ni separatista, sinó un cor agraït pel seu servei a la pàtria.
