Es diu Maurice. Fa quatre anys va provocar un gran debat a França fins que un tribunal el va autoritzar a cantar quan li donés la gana. Maurice no és el nom artístic de cap cantant: és un gall. I la justícia francesa va donar la raó a la seva propietària, denunciada per diversos veïns a qui molestava que l’animal llancés els seus quiquiriquics als quatre vents, quan tot just despuntava el dia. A Espanya hi ha hagut casos semblants; quan no és el gall són les gallines, o la vaca que mugeix, o la campana que toca les hores, però la consigna és: de molèsties, les mínimes. Poble petit, infern gran; sobretot si hi ha urbanites pel mig. La història de Maurice va ser narrada a França com a símbol de l’enverinada batalla entre camp i ciutat, i m’ha passat pel cap en saber el que els ha passat a uns pares primípars a Barcelona.
En aquest cas, el protagonista –molt a desgrat seu, igual que el gall– es diu Martí. Fa uns dies algú va penjar una nota al portal de l’edifici on resideix la família, identificant-los com a «estimats veïns del primer del nadó», criticant-los que no creien «normal que una criatura estigui més de 15 o 20 minuts plorant seguit, tres o quatre vegades a la nit» i instant-los a trobar «una solució per poder tenir un descans». A la mare del nadó que té l’estrany costum de plorar li va faltar temps per bolcar la seva frustració a Twitter, lamentant la falta d’empatia que traspua la nota i l’ús de l’anonimat per a una cosa que és de primer de convivència. Ja sé que les grans ciutats afegeixen un plus de dificultats i de tensió per conservar la calma i relacionar-se amb els altres; hi ha el soroll de les motos, dels cotxes, dels bars, dels camions que recullen les escombraries, les sirenes, les aglomeracions al metro o a l’autobús, els que surten de festa i van de matinada udolant pel carrer... Però queixar-se perquè plora un nadó, i sobretot fer-ho a través d’una nota anònima, crec que és rècord olímpic d’intolerància. Deu ser l’herència dels Jocs del 92. Decididament, no anem bé.
