Ha passat en anteriors etapes del catalanisme polític i en molts altres conflictes i estira-i-arronses arreu. La mancomunitat de Catalunya fou un avanç indiscutible en autogovern, després de 200 anys d’implacable centralisme castellanitzador, però va quedar lluny d’allò que havien proposat les Bases de Manresa quinze anys abans. Ara bé, sense aquella declaració solemne segurament no s’hagués aconseguit mai l’efímera però transcendent mancomunitat de 1914. I si Francesc Macià no hagués proclamat la República catalana aquell 14 d’abril de 1936, probablement no hi hagués hagut ni Estatut ni Generalitat, que eren molt menys que una república pròpia, però molt més, evidentment, del què hi havia aleshores. Exigir 10 per aconseguir 5. No és necessàriament just, però passa sovint, a la vida i en política.

Això és també el què molts pensaven que acabaria succeint l’any 2017. Del referèndum d’autodeterminació no en sortiria una bandera a Nacions Unides però sí un nou pacte entre Catalunya i l’estat. El què no va passar fa sis anys potser està començant a passar ara. I no em refereixo a l’amnistia, necessària però no suficient, perquè no suposa cap avenç col·lectiu real. Qüestions a negociar n’hi ha moltes, des del traspàs de les infraestructures ferroviàries o la gestió de l’aeroport fins a la cessió de la comissaria de Via Laietana per convertir-la en un centre de memòria i activitat contra la tortura, passant per reduir el dèficit fiscal, permetre a les seleccions catalanes competir internacionalment, legislar que per fer de funcionari de l’estat a Catalunya calgui acreditar coneixement de català, normalitzar la llengua a les institucions espanyoles i europees o apostar per una modificació dels tractats europeus per donar més pes a les regions i a la ciutadania (i menys als estats). Avançar, en definitiva, cap a la superació de l’Espanya estat nació sobirà, radial i jacobí.

Si això passa, ni que fos una mica, les reaccions a banda i banda seran de dues menes; coloms i falcons. A la banda Espanyola hi ha qui considera que cedint en alguns d’aquests punts s’aconseguiria disminuir els suport social a la independència i que, per tant, es consolidaria el projecte unitari (tot i que divers) espanyol. Molts altres, en canvi, creuen que el catalanisme no en té mai prou i que qualsevol cessió seria entesa com un premi al procés que n’incentivaria la repetició. Per la banda catalana tres quarts del mateix. Uns pensen que amb un estat espanyol més complex i plural molta gent ja en tindria prou i renunciaria a la independència. Altres, en canvi, estan convençuts que amb més autogovern i més reconeixement s’aconseguiria més consciència nacional i, a la llarga, més força per aconseguir la independència. La cosa interessant és que, valoracions ètiques al marge, les quatre posicions tenen o poden tenir raó. Tot dependrà dels resultats concrets i, sobretot, del relat que en surti vencedor, de l’hegemonia cultural, que deia l’Antonio.