Vaig anar Vic fa una setmana. S’hi celebrava el Mercat de Música Viva i els manresans Gossos havien d’anunciar que tornaven als escenaris després d’un silenci de cinc anys. Per anar de la parada de bus a l’Atlàntida, el teatre, on m’esperava la Marta Pich, la fotògrafa que cobriria gràficament l’anunci del retorn de la banda, vaig travessar el nucli antic de Vic. Era primera hora de la tarda, amb aquell sol deslluït dels dies ennuvolats, ideal per emmarcar aquelles imatges atemporals que es retenen a la memòria com una polaroid: un empedrat que sembla moll, un escenari a mig muntar, un portal d’on surt una noia amb una guitarra i aquella mandra silenciosa del setembre d’uns carrers que es preparen perquè els comerços aixequin la persiana. Vaig travessar la plaça Major fins arribar, sense saber-ho, a la plaça del Canonge Colell, on, una estona més tard, actuaria la banda. No conec Vic i no entenc els mapes. Però n’hi va haver prou amb el moviment -micròfons, cables, proves de so...- i veure de lluny els músics manresans carregant els seus instruments, per situar-me. De vegades, dos més dos sumen quatre. I sense voler pensar-hi vaig pensar que Manresa era lletja -sí, lletja- mentre caminava dirigint-me a l’Atlàntida, sense saber si el carreró m’hi portaria directament o hauria de girar cua. Que el nucli antic de Vic és petit és cert, que és ple de raconets amb encant, també, i que és plaent passejar-hi és innegable. Que hi ha vida i que hi ha botigues obertes, una al costat de l’altra, i que les façanes no estan (totes) escrostonades. Que Manresa té una imatge icònica, la de la façana sud, amb el Pont Vell, la Cova i la basílica de la Seu és inapel·lable. Però més enllà de la imatge de postal, Manresa no és una ciutat agraciada. Caminant vaig pensar en la germanastra malgirbada de la Ventafocs: ni els pretendents fan cua per ella ni els eslògans autòctons reclamant autoestima canviaran per art de màgia el pobre, degradat i deixat barri vell de la ciutat, que sort en té, dels que se l’estimen, hi viuen i hi treballen. Que la sensació és que a Manresa s’han deixat perdre molts trens per reflotar uns carrers i uns edificis que necessiten més idees i encara més diners i, sobretot, menys manuals d’autoajuda sobre com fer créixer l’autoestima. I tot i que potser Berlanga tenia raó, «Manresa és una fabulosa ciutat cinematogràfica» (i que ningú no ho dubti, perquè els edificis rònecs, els carrers i façanes del barri vell i de Valldaura, ancorats en la segona meitat del segle XX, van disparar els rodatges) això no vol dir ser una ciutat de cine. No se si se m’interpreta.
