Una cosa és que persones amb la necessitat vital d’un sostre, víctimes d’una pila d’errors polítics durant anys i d’una pèssima gestió dels problemes de l’habitatge i la immigració, ocupin pisos propietats de bancs o de fons d’inversions que romanen buits en espera d’un bon negoci; això, si no genera problemes de civisme, rep una considerable simpatia dels ciutadans. Una cosa completament diferent és l’ocupació de la llar d’una família particular. La possibilitat, sembla que remota, de trobar a casa algú que s’hi ha instal·lat durant les vacances perquè uns professionals han canviat el pany i n’han venut les claus, genera una profunda angoixa. I també en genera el cas, molt més habitual, que això mateix passi amb un pis que potser s’ha heretat dels pares i que s’està en procés d’utilitzar, de llogar o de vendre. En aquesta edició hem formulat una pila de preguntes i la conclusió és que la sensació de desprotecció total és exagerada, però que hi ha motius per a la preocupació. La Justícia i la Policia haurien de ser més contundents en la defensa del ciutadà comú que veu envaït un bé propi, íntim, molt personal, hi visqui o no, i que posseeix amb tot el dret. Que no ho siguin prou manté viva una por socialment molt tòxica.
