Si no el saps resoldre, nega el problema o minimitza’l , diu el manual del governant astut. Les ocupacions il·legals d’habitatges són una realitat polièdrica, i com a bon poliedre les seves facetes són diferents però relacionades: petits propietaris i grans tenidors, blocs sencers i pisos solts, buidor especulativa i utilitat manifesta, famílies vulnerables i màfies que venen claus, ocupants cívics i incívics, honestos i delictius, acorralats i galtes. Totes les ocupacions són delictives, però les autoritats situen la majoria d’elles en la versió més inofensiva i defensen que les altres, les preocupants de veritat, són una minoria, una quantitat reduïda que no justifica cap psicosi social. Les autoritats tenen les seves dades i els seus registres, però la ciutadania té una altra percepció, i no són els estadants pacífics dels blocs abandonats pels bancs els que la provoquen, sinó el contacte amb la tipologia que causa perjudicis directes i quantificables a una família, a un petit propietari, a un comprador que no pot entrar, a un veïnat que ja no pot viure en pau, a un jubilat que hi va invertir els estalvis per completar la pensió... L’important és que aquests casos existeixen, i no quin percentatge suposen sobre el total. L’important és que ciutadans honestos, pagadors d’impostos, siguin violentats, i que els culpables parlin suec o suahili. Com a societat ens hem dotat de lleis per protegir els nostres drets i hem confiat a l’Estat la tasca de fer-les complir, perquè prendre’ns la justícia pel seu compte condueix a la llei de la selva i fa sortir el pitjor de nosaltres. Per tant, l’Estat ha d’actuar. L’Estat són els parlaments, els governs, els jutges, les policies. Ells tenen les eines de veritat, no els ajuntaments, als quals es posa en la diana només perquè els tenim a prop. Si un robatori ja són massa robatoris, si una agressió ja són massa agressions, una ocupació de les característiques descrites ja són massa ocupacions. Arremanguin-se, perquè sense casos no hi ha psicosi.
