Imatges com les de la baralla del Passeig de Manresa determinen més el clima social en un minut que milers d’hores de bona convivència. Encara més si queden arrodonides poc després per un vídeo de joves apedregant autobusos. Fins i tot tenint present que Twitter és una representació parcial de la societat, és impossible no esgarrifar-se llegint l’onada de racisme i feixisme digital que han generat les cadires que volaven al Passeig. I veure-les volar a les televisions espanyoles és la clatellada final. Al ciutadà estàndard, tenir baralles de joves (d’aquest tipus de joves) al rovell de la ciutat li genera un por genuïna, i la por és el sentiment més tòxic que hi ha. Quan la por entra per la porta, la capacitat de raonar mesuradament salta per la finestra. I el problema és que plou sobre mullat. Plou sobre un riu cada vegada més ample i profund. En una ciutat confiada i segura, unes imatges així podrien ser percebudes com el que segurament són, canalla cremant testosterona, i podrien ser ventilades amb només una mica de disgust per la mala imatge que generen. Però quan la gent que se sent indefensa per la violència real o aparent, pel risc de robatori real o aparent, i per la possibilitat real o aparent de veure envaïda casa seva, rep com a única resposta les estadístiques que ja no es creu ningú, un espetec de bufetades al costat de les àvies que xarrupen orxates és una injecció de vitamines per a Vox. Les percepcions tòxiques es combaten amb confiança. I la confiança es crea amb fets, però també amb actituds dels que han de respondre. Els fets està clar que no en generen. Ahir, el govern de Manresa va intentar transmetre actitud. És un bon intent. Però en caldrà molta més, i no només de l’Ajuntament.
