El meu germà, que viu a Barcelona, em va trucar esverat dilluns perquè va veure per xarxes i a la televisió que dissabte a la tarda s’havien esbatussat dos grups de joves al mig del Passeig de Manresa i perquè diumenge al vespre uns gamberros, que sona més contundent que no pas brètols, van trencar vidres d’autobusos aparcats a l’estació d’autobusos amb total impunitat i com qui es pren una orxata. Diuen (diuen, diuen) que abans de la trencadissa uns veïns van avisar el 112 que hi havia moviments estranys a l’estació d’autobusos, però que la policia va tardar la seva estona a treure-hi el cap. El mal ja estava fet.

Què hi passa, a Manresa?, em va demanar el meu germà. Acostumats a passar més aviat inadvertits tret que hi hagi, com hi ha hagut recentment, un crim de violència de gènere, violacions i apunyalaments mortals amb pocs dies de diferència, la capital del Bages ha estat durant uns hores protagonista a les xarxes socials -les mateixes en què l’Ajuntament hi és molt present i hi dedica tants esforços per fer-se veure- i a aquells programes de televisió que prioritzen els escàndols a la reflexió. Entremig no podien faltar els qui intenten sortir-hi guanyant i treure rèdit de la situació. Sempre ha passat i sempre passarà.

El cas és que dilluns al matí vaig anar a tres botigues del barri, i a les tres era el tema del dia. Les converses anaven totes en la mateixa direcció. Us en faig un breu resum obviant alguns dels comentaris més, diguem-ne, populistes per si qui té alguna responsabilitat de govern en vol prendre nota: venien a dir que Manresa ja no és el que era, que fa por passejar pels carrers i ara, també, pel Passeig, que entre les baralles, la immigració (sí, immigració) que no es vol integrar -aquí paguen justos per pecadors, com quan a l’escola castigaven tota la classe per culpa dels dos o tres de sempre- i les ocupacions aviat no s’hi podrà viure, i que si poguessin marxarien a viure a fora... I així als tres comerços. Clients i botiguers.

La situació no és fàcil, i les solucions, sense demagògies, menys. El primer que cal fer és admetre que hi ha un problema. L’alcalde, Marc Aloy, ho va reconèixer a la roda de premsa. «Tenim un problema», va dir. Primer pas fet. Però no es pot culpar les xarxes socials o alguns mitjans d’haver redimensionat el cas o afirmar que va ser un fet puntual, que de baralles n’hi ha hagut sempre, i que va durar un minut i mig, com va comentar. Ni que haguessin sigut 20 segons. D’acord, tenim un problema. Doncs què fem? Perquè si no s’actua pinten bastos.