Suposo que a vostès també els passa. Quan hom viu una determinada circumstància personal o període de la vida (no em refereixo tampoc a situacions molt transcendents) té la sensació que allò es multiplica al seu voltant. Vull dir allò que, quan un està en l’etapa de ser pare/mare, sembla que quan va pel carrer hi hagi més embarassades o famílies amb cotxets que mai; o que quan s’està pensant de canviar de cotxe i s’ha posat la mirada en un model determinat, també es té la sensació que aquest se l’ha comprat tothom. No sé si ho comparteixen; espero no ser l’únic a qui això li passa.
Vaig ser usuari diari del servei de Renfe durant cinc anys. Període universitari. De la R4, és clar. Ja en fa (glups!) trenta-llargs. Dic usuari, quan s’hi escauria més patidor o, directament, víctima. Hi vaig viure de tot: accidents (bé, accidentets), avaries múltiples, petits incendis, retards incomptables, i fins i tot una esllavissada davant la qual (i per la inoperància dels responsables) una colla de passatgers ens vam autoorganitzar i vam saltar del tren sota la pluja a treure rocs de la via perquè el nostre tren pogués continuar el seu trajecte i no féssim més tard del que ja fèiem.
Com els deia, això va ser fa més de trenta anys i, per tant, entre mig hi hagut un parèntesis de tres dècades en què he pràcticament desconnectat com a usuari del servei d’aquesta companyia de la xarxa de Rodalies. Temps durant el qual, això sí, he sentit a través dels mitjans una cançoneta constant (la cançó de l’enfadós, en podríem dir) d’usuaris desesperats amb els entrebancs que s’hi trobaven, dia sí, dia també. Certament, per allò que no m’afectava directament, em sonava a remor de fons. Constant, però de fons. Ara hi he reprès una relació, tot i que indirecta, diguem que d’usuària de primera consanguinitat (també per mobilitat universitària). I des que es dona aquesta circumstància només faig que percebre incidències i avaries (de primera mà o través d’avisos a les xarxes socials). Ahir mateix, va ser un matí caòtic. Tot plegat, constato que han passat tres dècades i res no ha canviat. O ben poc. O potser sí, però a pitjor. Com fa trenta anys el servei de Rodalies traspua el pitjor que pot oferir un servei: desconfiança. Mínimes garanties. I saben què és el pitjor? Que fins i tot quan comuniquen «normalitat en el servei» no és del tot cert. Molts són dies de retards en petites proporcions. Però és que hem normalitzat l’anormalitat.
