Al marge de la valoració que fem cadascú sobre les causes i les conseqüències del conflicte israelianopalestí, i més enllà de denunciar crims, assenyalar culpables i entristir-nos profundament, és important recordar que tard o d’hora també en aquell racó de món hi arribarà la pau, que aquest enfrontament que ja fa més de 75 anys tindrà també un final. Jo en veig cinc, de possibles desenllaços a mitjà termini.
El primer, tan improbable com extemporani, és que els palestins amb l’ajuda del món islàmic derrotin definitivament Israel i aconsegueixin el control de tot l’antic protectorat britànic. No passarà, entre altres raons, perquè palestins i àrabs en general saben que la presència jueva al Pròxim Orient, i d’un estat que la representi, és irreversible.
El segon, no tan improbable, però igualment traumàtic, és que continuï la dinàmica iniciada l’any 1948 i Israel aprofiti cada ofensiva àrab/palestina per incrementar encara més el control del territori i la substitució poblacional. Es podria arribar a un punt en el qual la superioritat militar, política i demogràfica permetessin a Israel incorporar, de facto i després de iure, tot o gairebé tot Gaza i Cisjordània, per la via dels fets consumats. Una mica el que ja han fet a Jerusalem.
El tercer, i en teoria el que té més partidaris, és la creació i reconeixement mutu i definitiu dels dos estats i de les fronteres establertes per les Nacions Unides després de la Segona Guerra Mundial. Les dificultats són dues: que una part del moviment palestí es nega a acceptar encara ara l’existència d’Israel, i que la política d’assentaments i colonització impulsada pel moviment sionista amb el suport i protecció de l’Estat d’Israel fa materialment molt complicat un estat palestí coherent i viable.
La quarta opció és incorporar el que quedi de Cisjordània i de Gaza a Jordània i a Egipte respectivament. No agrada a ningú, però podria ser perfectament la menys dolenta de les solucions.
La cinquena, i la més utòpica, però la que tindria més sentit a hores d’ara de la història, és la creació d’un estat democràtic, aconfessional i binacional a tot el territori, del Mediterrani al Jordà, amb una constitució on se salvaguardessin els drets de les dues comunitats i on es normalitzés la mixtura i la convivència. Els detractors d’aquest plantejament diuen que si a Bòsnia o a Xipre no han aconseguit viure junts i en pau, encara menys s’aconseguiria a Palestina/Israel després de tant enfrontament i dolor. Els defensors d’aquesta idea, en canvi, afirmen que si a Sud-àfrica o al nord d’Irlanda s’ha fet, també allà és possible. Encara més si tenim en compte que les estructures territorials i polítiques plurinacionals o, encara millor, postnacionals són les que millor representen les societats del segle XXI, i les que s’acabaran imposant arreu, si to va bé.
