Ara que sembla que vol ploure parlaré de sequera. De fet, la manca d’aigua no és cap novetat i és un tema més que recurrent des de fa mesos. Hem omplert pàgines i pàgines del diari parlant de temperatures extremes i de pantans buits amb paisatges desèrtics, que deixen aflorar campanars i soques d’arbre fins no fa massa submergides a l’aigua. Però que s’acabi la calor i pronostiquin pluja ja no ens obre les portes a l’esperança. La manca d’aigua ha vingut per quedar-se.

Sempre hi ha hagut períodes de sequera, segur que en recorden uns quants amb restriccions incloses, el problema és que ara tot sembla indicar que, a conseqüència del canvi climàtic i l’escalfament global del planeta, els viurem amb més freqüència i més intensitat. Per tant, anem-nos-hi acostumant i enlloc de posar pedaços a la ferida, comencem a rumiar com ho afrontem a llarg termini. Quan nedàvem en l’abundància ningú es plantejava no fer-se una piscina al pati de casa per por a no poder-la omplir, ni es pensava en desconnectar el regs automàtics de parcs i jardins -que cada dia es disparaven a l’hora en punt establerta encara que acabés de ploure a bots i barrals-, ni ens feia mal d’ulls veure dolls aigua remullant camps de golf quilomètrics. Ara, però, l’escenari d’estrès hídric i la gran escassedat d’aigua ens obliga a començar a canviar l’estil de vida i les nostres prioritats perquè l’aigua esdevindrà un producte de luxe. Tenint en compte que no donem valor a les coses fins que ens graten la butxaca i que és un bé tan preuat com ara escàs, crec que l’aigua encara és barata, si comparem la seva factura amb la de la llum o la del gas.

De fet, la sequera ja ha començat a passar factura i la setmana passada ja es va anunciar que el cost de l’aigua pujarà un 30% a partir del gener en 116 municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona i altres poblacions del Vallès, el Maresme, la Selva, el Garraf, l’Alt Penedès, l’Anoia i el Solsonès. Després de sis anys de tarifes congelades, l’ens que subministra aigua potable en aquests municipis de 10 comarques, les revisarà a l’alça.

Sense menystenir els casos de vulnerabilitat i tenint en compte l’existència de la tarifa social del cànon de l’aigua, potser apujar preus haurà de ser la tònica generalitzada perquè preguem consciència que l’aigua ja és un recurs escàs i finit, i que el seu malbaratament ens pot arribar a sortir molt car. Quan cada metre cúbic d’aigua que gastem sigui molt més car, ja correrem a tancar l’aixeta, com ara correm a tancar els llums que ens deixem oberts.