Mentre esperem un balanç clar de l’esperadísima ofensiva ucraïnesa que havia de donar un tomb definitiu a la invasió russa, comptem les hores que falten per a l’inici de l’ofensiva terrestre israeliana que promet modificar tot el mapa de l’Orient Mitjà. Podem estar ben segurs que l’operació israeliana serà infinitament més contundent que l’ucraïnesa, atesa la diferència d’extensió del front i de potència del rival, però jo no apostaria gaire a que tingui molta més capacitat per capgirar la situació definitivament. No acostuma a passar.
El mite de la batalla definitiva és molt fotogènic, però no se sustenta en fonaments històrics gaire consistents. A les acadèmies militars encara s’estudia la victòria cartaginesa a Cannes, però el cert és que Roma va acabar arrasant Cartago; fins i tot la que es podria considerar la més concloent de les batalles modernes, la de Waterloo, no va impedir que la revolució s’estengués per Europa, encara amb més força, trenta anys després. La tendència a confiar en operacions providencials és llaminera, però traïdora. Molts experts consideren que la II República mai no hauria hagut de buscar un èxit decisiu a l’Ebre que capgirés la guerra, sinó que una bona lectura de la situació militar i del vent geopolític hauria portat els republicans a resistir, guardar energies, guanyar temps, i esperar a l’inici del conflicte europeu. Volent donar un cop de puny a sobre la taula, els caps militars republicans van signar la derrota. La batalla va ser decisiva, però per a Franco. I es podria anar seguint amb més exemples. Israel pot arrasar Gaza, sí. Però, una altra victòria? I què? Quina victòria pot ser decisiva, amb centenars de milers de palestins disposats a morir matant? Només una; una pau justa.
