El multimilionari Warren Buffett va deixar dit: «Mai no inverteixis en un negoci que no puguis entendre». Seguint el consell d’algú que s’ha fet d’or triant on posava els diners, m’he abstingut d’apostar els meus al prometedor univers de les criptomonedes, muntanya russa en què uns quants hi han guanyat molt i molts més hi han deixat la camisa; coneixent les meves habilitats, segur que formaria part del segon grup.
Però que una activitat s’entengui no vol dir que sigui segura. La novel·la La febre d’or, de Narcís Oller, relata l’ascensió i caiguda d’un emprenedor en el negoci del ferrocarril, que en els temps del vapor no tenia cap misteri tècnic: vies, locomotores, vagons i estacions, i tanmateix el protagonista acaba arruïnat i alienat. En canvi, l’entranyable Forrest Gump, amb més cor que cervell, explica a l’espectador que ha aconseguit uns bons rendiments econòmics gràcies a un amic que li va aconsellar invertir «en una cosa de pomes», mentre la imatge ens mostra que la poma en qüestió és el logotip de la companyia tecnològica Apple.
Si no vaig aconseguir entendre del tot allò de les criptomonedes i la tecnologia de «cadenes de blocs» (blockchains) que hi ha al darrere, i encara menys com s’hi podrien fer diners, ja poden imaginar el poc entusiasme que vaig sentir quan van aparèixer els NFT, sigles en anglès del concepte «token no fungible». Per començar, no sé què és un token; només que en anglès significa «fitxa», i això em remet als casinos. Malament anem. Es veu que els NFT serveixen per certificar, mitjançant la tecnologia bolckchain, que algú és propietari d’una cosa que no es gasta. Un dels casos més espectaculars que he llegit és que Andrés Iniesta va «vendre» la «propietat» del seu gol al Mundial. En algun lloc del món digital hi ha un certificat digital de la propietat digital d’un gol. Fastuós.
Llegeixo que el 95% dels NFT comprats els darrers anys ja no valen res. Els diners invertits s’han esfumat. Què deu ser que no m’estranya?
