Un bombardeig causa centenars de morts en un hospital de Gaza», deia anit un titular. «Israel atribueix a un coet de la gihad islàmica la massacre en l’hospital de Gaza», explicava un altre diari digital. «Un bombardeig en un hospital de Gaza causa centenars de morts», explicava un tercer mitjà. «L’exèrcit israelià atribueix l’atac a l’hospital a la gihad islàmica palestina», resava el quart. I a la contraportada del diari d’avui una nena, des del llit de l’hospital en qüestió, plora desconsoladament. No hi ha un crit de voluntat de pau més dur ni més alt que el de la nena que, buida de tot el passat polític, de tot el coneixement del conflicte actual i de l’odi acumulat durant els anys per uns i altres, innocent encara, plora. Plora desconsoladament veient l’horror de tots i el dolor dels seus i sent la solitud al seu voltant de tants que ja no hi són. És la guerra. És la cara amarga de la guerra.
Com es deixava entreveure en l’evolució dels titulars que durant la tarda van anar fent els mitjans de Catalunya i Espanya, després de creure que es tractava d’un atac d’Israel contra el poble musulmà i palestí es va formant una nova versió arran de la informació d’una part, l’exèrcit israelià, que atribuïa la barbàrie de l’atac de la gihad islamista. No tot és igual, oi, però simplement, com hem comprovat en els darrers mesos en tants altres conflictes, la guerra, en majúscula, és la culpable.
No tenia sentit en aquest cas que els de Hamàs provoquessin un miler llarg de morts, inicialment de manera inesperada, si és que hi ha una espera perquè algú no pugui prémer el gatell. Encara en té menys intentar tapar el propi dolor amb un llençol de sang on no caben els morts de l’altre costat (encara més, molts més per si algú vol comptar els crims per colors, religions, nacions).
Com sempre, caldria retornar a l’origen del conflicte i des d’aquell problema inicial, amb la realitat actual, és clar, replantejar una proposta d’organització i de pau definitiva. La pau passa perquè els pobles puguin sentir-se com a tals i ho puguin fer des de la prosperitat, que apaga l’enaltiment de tantes i tantes lluites. Deixar comunitats i països en la misèria més absoluta convida a l’exaltació amb les armes, encara que sigui a cops de pedra i bastonades.
Mentre a Gaza morien centenars de persones que buscaven vida, malalts atrapats per una bomba, el president americà, Joe Biden, volava cap a Tel-Aviv per parlar amb Israel i intentar una treva de pau. Ahir va arribar uns centenars de morts massa tard.
