Plató definia la polis (la ciutat) com un espai per «con-viure», no només per proximitat geogràfica sinó com una comunitat d’interessos que estableix relacions entre els que la integren. Aristòtil, proposava el «viure bé» i ho relacionava tot a aquest propòsit; en aquest cas, la ciutat seria l’associació de famílies i comunitats unides per portar aquesta «vida perfecte i autosuficient». Leonardo da Vinci volia una ciutat còmoda i espaiosa amb carrers i arquitectura ben ordenats. I ara, com definim els ciutadans la ciutat que volem? Semblaria que la «ciutat desitjable» seria la que et proporciona plaer de viure-hi, dissenyada a escala humana, accessible i propera, amb sistemes públics de salut i educació d’alta qualitat, bons habitatges, transport públic, amb espais verds, sense fum ni soroll i, sobretot, segura. I si, a més a més, s’acompanya d’un creixement econòmic que propicia un augment de la qualitat de vida i una major justícia social i cultura, tenim ja tots els ingredients essencials per crear la ciutat «ideal». Qualsevol govern local hauria de tenir com a objectiu tendir a aquesta ciutat; i per això hauria de posar aquests ingredients ordenants en dues columnes: la del «tengui» i la del «falti» i, un cop clar i ordenat, establir les prioritats, allò realment urgent o necessari; és a dir, allò que cal fer abans de res. Si resulta que constatem que tenim una ciutat dissenyada a mesura humana, on s’arriba en 15 minuts a tot arreu, saludable i educada, abraçada per una anella verda i amb busos nets i ràpids, doncs la prioritat seria esmerçar tots els esforços i recursos a allò que ens fa més falta (a part de mantenir els estàndards de qualitat). Semblaria lògic, oi? Doncs vinga! Posem-nos-hi a Manresa. Cap a on hauríem d’enfocar les prioritats, tenint en compte que tenim mancances urgents? Per exemple: revertir la situació d’incivisme i inseguretat, pal·liar l’agonia del comerç, revitalitzar la degradació del centre històric, crear i rehabilitar habitatge o ajudar la iniciativa privada perquè inverteixi en la ciutat. Tot això, és urgent! Molt urgent! Ens ho corroboren les dades (l’atur, el preu del lloguer dels pisos, la renda per càpita, els delictes...) i, també, ho demanen els ciutadans al carrer. Les dades i la ciutadania ens diuen que la ciutat no ha fixat prou bé les seves prioritats, i ara en tenim massa com per actuar en totes alhora. Per això cal triar i endevinar allò que realment ens convé perquè potser ja no tindrem més oportunitats. Cal preguntar-se si els grans projectes a llarg termini són realment urgents o prioritaris i si poden esperar davant d’altres actuacions més necessàries. Així, potser aquests projectes –per volum d’intervenció i de cost–, com és el de la Fàbrica Nova, no serien ara una prioritat per a Manresa. D’entrada perquè, tot i que és estratègic per al sector del coneixement, encara no sabem prou de què va, què s’hi farà, quan serà productiu i, sobretot, quant costarà. Encara que els diners vinguin de fora (com els 10M€ de l’Estat) cal preguntar-se si avui no serien més efectius revitalitzant el centre de la ciutat i l’habitatge (entre d’altres mancances). O si el que va costar pagar aquests solars a La Caixa, fent-li rendible un patrimoni passiu, s’haguessin destinat a promoció econòmica. Per què, quants milions acabarà costant un projecte que, un cop fet, potser ja no serà a temps de reflotar la ciutat? Per això, tot i que cal pensar en el futur, el present de la ciutat no pot esperar, perquè potser tindrem una fàbrica nova per a una ciutat massa vella.
