Gravar-ho tot. Aquesta és la necessitat que impera -fins al punt de semblar haver-los posseït- entre moltes persones que prefereixen veure la vida través dels seus telèfons mòbils. Aquest problema, amb l’auge de formats de vídeos curts a les xarxes socials, sembla estar-se radicalitzant fins al punt d’arribar a fer perdre la perspectiva de la realitat a molts.

Com a consumidora activa de les xarxes i creadora de continguts a petita escala, defenso l’ús de les xarxes per entretenir-se. Tanmateix, darrerament sembla que la necessitat de mostrar-ho tot ha arribat a fer viure algunes persones amb la necessitat de convertir-se en protagonistes d’una vida forçadament idíl·lica i que comença a vorejar la ridiculesa.

Ara, els records ja no es guarden a la memòria. Ni en forma d’una imatge del que tenim davant. No val un vídeo del monument que fa tants anys que s’esperava veure, ni de la cançó emblemàtica del concert del cantant que tantes ganes es tenia de presenciar en directe. Tampoc la instantània de l’hamburguesa amb aspecte irresistible que fa dies que fa venir gana només de pensar-hi. Ara està de moda mostrar la reacció pròpia de les experiències que es viuen. Com si es visqués entre un reality de televisió i un món similar al d’«El Show de Truman» on tot el que passa gira entorn del seu protagonista. Tot plegat comporta que, sovint, el que podria ser anecdòtic acabi provocant instants d’alienació als creadors. Com si haguessin perdut la concepció de la realitat.

Això es tradueix en situacions surrealistes com la que vaig viure al museu del Louvre de París fa uns mesos. Una jove recorria amb un aparatós vestit les sales plenes d’història de l’art perseguida per una altra noia. Aquesta la gravava amb el seu telèfon i repetia una infinitat de vegades els plans. La protagonista dels vídeos semblava abstreta, i quan rarament mirava els quadres -només quan la gravaven- ho feia amb un cert desinterès.

Ja és habitual veure escenes similars de persones que es graven constantment al metro, als restaurants, als cinemes o en espectacles. De fet, durant el concert de Beyoncé a Barcelona, fins i tot l’olesana Chanel Terrero va ser criticada per haver pujat a les espatlles d’un noi mentre gaudia del xou a la pista per gravar-se a si mateixa sense considerar que això obstaculitzava la visió d’altres espectadors. La necessitat de mostrar-ho tot pot arribar a fer perdre la perspectiva d’on som. Pot fer travessar línies que, sense l’existència dels telèfons mòbils, inimaginablement s’haurien creuat. I pot arribar-nos a situar en el centre d’una pel·lícula de ficció protagonitzada per nosaltres mateixos perillosament allunyada de la realitat.