L’amnistia ha format part de la història política de l’Estat espanyol al llarg dels últims dos-cents anys. Per finalitzar el repàs sintètic que vam iniciar el 30 de setembre referenciant l’amnistia del 1930, la dels últims mesos de la Dictadura de Primo de Rivera, que va treure de la presó Model de Barcelona Lluís Companys, Ángel Pestaña i Joan Lluhí, entre d’altres, farem referència a les amnisties de la Segona República.
La primera decretada pel Govern provisional de la Segona República el mateix dia de la proclamació del nou règim, el 14 d’abril del 1931, fou molt àmplia perquè afectava tots els delictes polítics, socials i d’impremta, tant pels casos sentenciats com pels que estaven en curs de ser investigats i/o jutjats, llevat dels «delitos cometidos por los funcionarios públicos en el ejercicio de sus cargos» i els d’«injuria y calumnia a particular», si la querella havia estat interposada pels perjudicats.
Durant el bienni radical-cedista o bienni negre (novembre del 1933–febrer del 1936) durant el qual van governar els partits de centredreta republicana encapçalats pel Partit Republicà Radical de Lerroux i la CEDA, una nova amnistia alliberava els empresonats per la fallida rebel·lió militar del 10 d’agost del 1932 i restituïa els drets passius dels càrrecs públics als col·laboradors de la dictadura primoriverista. Amb tot, el govern conservador radicalcedista no va gosar reintegrar els militars rebels condemnats, però sí que els van reconèixer el rang i les pensions.
Poc després de les eleccions del 16 de febrer del 1936 que va guanyar ajustadament el Front d’Esquerres i el Front Popular, es va decretar una nova amnistia. Aquest tema havia ocupat un paper central en el programa electoral d’aquests partits que es comprometien a amnistiar els encausats pels moviments revolucionaris del 6 d’octubre del 1934. Abans que es constituïssin les Corts, el nou govern va aprovar un decret llei d’amnistia per als penats i encausats per delictes polítics i socials signat pels presidents de la República, Niceto Alcalá-Zamora, i del Consell de Ministres, Manuel Azaña. El decret es fonamentava en el resultat de les eleccions, i demostra, una vegada més, l’estreta relació entre amnistia i canvi polític.
En plena guerra civil, el bàndol feixista, rebel·lat contra la República el 18 de juliol del 1936, i el règim format arran de la seva victòria militar, no van fer servir el terme amnistia per designar cap de les mesures extintives de la responsabilitat criminal que van aprovar; els continguts de les mesures és la prova fefaent que es tractava d’amnisties.
Una manera de camuflar que el règim franquista s’amnistiava a si mateix, al mateix temps que les persones pertanyents a organitzacions que s’havien oposat a la rebel·lió feixista eren objecte de judicis polítics, els consells de guerra –més d’un milió de procediments judicials militars entre el 1937 i el 1978– en què serien habituals les condemnes a mort o a llargues penes de presó.
