El nou esclat del conflicte entre israelians i palestins és d’una gravetat i complexitat més que notable. Després de gairebé dues setmanes d’enfrontaments no sembla que hi ha res que pugui aturar allò que ja és una guerra oberta entre l’exèrcit d’Israel i les milícies d’organitzacions palestines com Hamàs. Una guerra que ha traspassat per totes dues bandes els límits que també haurien de tenir totes les guerres, sobretot pel que fa a l’afectació de la població civil. Fins i tot és difícil de delimitar l’àrea concreta d’un conflicte que no es redueix només a Israel i Palestina, sinó que sotragueja i perjudica directament bona part de l’espai denominat genèricament l’Orient Mitjà, encara que sigui sense activitat bèl·lica directa. I fins i tot més enllà, tal com es comprova, per exemple, amb els sovint contradictoris posicionaments de la Unió Europea, de Rússia, dels Estats Units, etc. A més, com sempre passa a qualsevol conflicte bèl·lic, la primera víctima i allò que costa més d’aclarir és la veritat. ¿Per quina raó els dos bàndols no han estat capaços d’arribar a acords o a pactar una treva abans de començar a fer servir les armes? I si l’acord directe no era possible, ¿per què en comptes de disparar no s’ha intentat de trobar un àrbitre imparcial que proposés alguna sortida pactada a l’enfrontament? I quan les armes han començat a disparar ¿per què els uns i els altres han causat tantes víctimes civils?
Diumenge passat, 15 d’octubre, va fer 83 anys de la mort de Lluís Companys, afusellat l’any 1940 al castell de Montjuïc per la senzilla raó d’haver estat president de la Generalitat de Catalunya des del 1934. Amb la victòria franquista, Companys, com altres polítics catalans, va marxar cap a França. Però poc després, durant l’ocupació hitleriana, va ser detingut per la policia militar alemanya, portat a Madrid i finalment a Barcelona, on, després d’un simulacre de consell de guerra, va ser executat, aquests dies ha fet 83 anys. Un fet massa poc conegut és que França i Alemanya, ja fa un cert temps, van demanar oficialment perdó per haver col·laborat en la detenció –i per tant en la mort– de Companys l’any 1940. Però cap govern espanyol no ha fet el mateix. Això demostra que determinats fets històrics no són considerats esdeveniments d’un passat llunyà, sinó episodis foscos que encara poden tenir massa ressò i, per tant, sempre hi ha qui procura que es vagin oblidant. L’afusellament franquista del president Companys n’és un: per això justament cal recordar-lo cada any.
La política espanyola és un autèntic guirigall, sobretot des que el Partit Popular, tot i guanyar les eleccions de juliol, no ha aconseguit que Alberto Núñez Feijóo sigui president del Govern estatal. A partir d’aquí tot han estat retrets a l’independentisme català i basc perquè, sense el seu vot, PP i Vox no han tingut majoria suficient. Reflex clar d’aquest rebombori polític va ser la reunió de la Comissió de Comunitats Autònomes del Senat, en què va participar el president de la Generalitat, Pere Aragonès, on va defensar amb contundència l’amnistia i l’autodeterminació. Si algú va tenir la paciència de seguir una estona altres intervencions, segur que es va adonar de seguida que totes es dedicaven a atacar els plantejaments que havia fet Aragonès. I és que anar a la contra és fàcil, però fer propostes positives i defensar-les ja no ho és tant.
