Les tres dones caminen ràpid, amb els peus descalços, vora el mar. S’enriolen quan una d’elles diu que si li toca la loteria les convidarà a fer un viatge pels mars del sud. Les altres dues aplaudeixen la idea i continuen el passeig amb més ganes, com si accelerar la marxa les acostés una mica més al paradís terrenal que anhelen. Estic convençuda que quan la que aspira a ser l’afortunada d’un possible premi econòmic ha dit els mars del sud no es referia a cap de les illes de la Polinèsia, al sud de l’oceà Pacífic, sinó al lloc mitificat per exploradors europeus i alimentat per novel·les i pel·lícules. Vol marxar a un lloc millor, més bonic, més tot. Entro a l’aigua a poc a poc. Potser és l’últim bany de mar de l’any. En aquest estiu que no trobava el moment de retirar-se a descansar, he tingut més ocasions que mai de fer coses típiques del temps de la calor i, estranyament, ara només em ve al cap el que m’ha quedat pendent. Tinc una capacitat innata per pensar que tot podria ser –i haver estat– sempre millor. Una mena d’autoboicot per mantenir l’alegria a ratlla. Trepitjo línies ondulades de la sorra en un mar tan quiet que sembla una banyera d’aigua tèbia. Uns peixets se m’acosten. No els faig por; ells a mi sí. Miro la resta de banyistes dissimuladament amb la idea d’esbrinar si els animalets aquàtics només m’envolten a mi. Moc els peus amb l’esperança d’allunyar-los amb delicadesa i m’imagino les peixeres que fan d’aparador en alguns establiments de pedicura en els quals la clientela hi posa els peus perquè uns peixos, anomenats Garra rufa, els mengin les pells mortes. Sempre m’han fet angúnia, no els aquaris, sinó que els peixos em mengin.
Aquesta olor del bany de mar que m’ha de durar fins a l’any que ve es barreja amb la de la pluja que cau a la ciutat. Plou sense ganes, com quan estàs trist i sense força, i et lamentes en silenci, per no destorbar. Les llàgrimes brollen, cauen i es regeneren en un circuit tancat que no té aturador. I sembles una font de jardí zen hipnòtica. Als mars del sud segur que hi deuen haver jardins salvatges, amb saltants preciosos d’aigua turquesa, envoltats de vegetació exuberant i flors de colors. Em demano quin temps hi deu fer ara allà. I penso en les persones que s’interessen per l’hora i el clima de ciutats on no hi són i que potser mai coneixeran. Tenim els peus al terra, però el cap a qualsevol lloc. I ara mateix començo a pensar com s’ho farà el fotògraf per il·lustrar un article sobre mons inexistents. Tria una foto, li diré, que ens parli dels somnis que empaitem mentre naveguem sense rumb ni pastilles pel mareig.
