De tant en tant em sorprenc rellegint paisatges, moments i situacions conegudes que em brinden l’oportunitat d’entendre una mica més el lloc d’on vinc i que m’ajuden a prendre perspectiva per saber cap on m’agradaria anar.
Normalment, acostumem a llegir la vida en termes absoluts, blanc o negre, bo o dolent, clar o obscur... Ometent totes aquelles variacions de tons, llums i textures que precisament fan que la vida sigui més vida.
Anem pel món amb el pilot automàtic i només el traiem quan passa alguna cosa realment grossa que ens fa plantejar qui som i què volem. Mentrestant, però, tendim a deixar-nos emportar pel corrent d’una zona de confort que potser no és tan confortable com ens sembla. Vivint amb certa resistència en un món que probablement ja no és aquell el lloc amable, dolç i plàcid que un dia vam conèixer. I és que, com bé deia la cobla, «qualsevol temps passat va ser millor», no perquè realment ho fos sinó perquè la nostra memòria és selectiva i tendim a recordar les coses bones i esborrar-ne les dolentes.
I no és ni bo ni dolent, simplement és una forma mal (o ben) entesa de supervivència en un món que aviat en tindrà ben poc de món i molt d’escenari.
M’explico, últimament tinc la sensació que vivim d’una forma cada cop més desarrelada i polaritzada.
Depenent d’on miris rebràs un o altre missatge. Depenent del missatge que t’escoltis miraràs el món amb uns o altres ulls. I depenent dels ulls amb què miris viuràs i actuaràs d’una o altra manera. Doncs al final, la forma com ens relacionem amb el nostre entorn depèn de la nostra forma de mirar-lo.
A pagès fa setmanes que vivim mirant al cel i patint per la terra. Esperant una pluja que no acaba d’arribar mai i patint per mil i una coses que s’escapen de les nostres mans i que alhora ens afecten directament. Capejant una infinitat d’inclemències i sense sentits burocràtics que molt sovint s’entesten a ofegar el món rural de què tantes i tantes vegades es nodreixen.
Ahir va ser un dia llarg.
Recordo estar mirant els camps i boscos a trenc d’alba acompanyada d’una estranya sensació de por i incertesa per al demà. El paisatge està «trencant colors» i comença a ensenyant-nos una espècie de «falsa tardor» rere la qual s’amaguen molts mesos de sequera. A poc a poc la situació va sent cada cop més compromesa. I encara que fa temps que ens preparem per afrontar-la, és molt complicat veure com el que fins ara era excepcional pot ser que s’acabi convertint en quotidià.
Sortosament, i tal com deia la iaia Beneta, «Déu escanya però no ofega». La pluja que ha caigut ens ha donat una mica d’aire i ens permet recuperar l’alè i un xic l’esperança.
Han caigut de forma suau i constant uns litres tan benvinguts com esperats que han fet que avui el paisatge ja es vegi una miqueta diferent. Encara queda molt per ploure, però avui l’horitzó sembla una mica més amable i menys fosc. Doncs, encara que no ens ho sembli, sempre hi ha un bri d’esperança i algunes il·lusions a cultivar.
