En aquests dies de sang i runa a Palestina i Israel hem sentit (i llegit descoratjadorament a les xarxes) massa veus sovint massa precipitades atribuint a uns i als altres les responsabilitats absolutes d’un conflicte que no va començar pas fa dos dissabtes. Justament és aquesta eternitat de la disputa entre palestins i jueus el que fa difícil simplificar el discurs. Hi ha tant pes de la història i tant dolor en un i altre bàndol que reduir la qüestió a un eslògan és barat i injust.
Tan complex que, per a alguns dels que hi han viscut i perdut la vida, l’explicació del problema no es pot reduir a una qüestió de bàndols. Llegeixin, si tenen l’oportunitat, la novel·la (per qualificar-la d’alguna manera) de Colum McCann Apeirògon. L’irlandès narra la història creuada de Rami Elhanan i Bassam Aramin. Un, israelià de Jerusalem, fill d’un supervivent d’Auschwitz i gendre d’un comandant de l’exèrcit israelià en la guerra dels Sis Dies compromès, més tard, amb la recerca d’una via pacífica per al conflicte. L’altre, palestí, empresonat i torturat en la joventut. Ambdós comparteixen una mateixa terrible experiència: la pèrdua de les seves dues filles, d’edats similars: Elhanan, en un atemptat terrorista de Hamàs; Aramin, per un tret de les forces de seguretat israelianes.
Tot i el dolor que ha marcat les seves vides, Elhanan i Aramin han conclòs que la violència no serà mai una solució per garantir la convivència al territori, que és l’única sortida viable per als dos pobles. La sang només comportarà més sang. Elhanan i Aramin han recorregut mig món explicant la seva història i advocant per una sortida dialogada a la baralla històrica per la terra. I comparteixen una altra mateixa idea: l’ocupació de Cisjordània ha d’acabar. Només retornant la dignitat als palestins que viuen sota el jou d’Israel a casa seva podran dialogar entre iguals.
Sembla fora de lloc parlar de pau en plena guerra, quan encara hi ha calents milers de cadàvers. Però a la regió de Palestina mai no hi ha repòs. Sempre hi ha funerals per celebrar. Més enllà de la guerra, la tragèdia és que les veus que clamen per una via pacífica són avui menyspreades, silenciades i atacades. No és el millor moment de la història per a una solució raonada. En l’era dels missatges curts, de la radicalització del (no)pensament i de la mirada a curt termini, tot el que no sigui posar-se en una de les trinxeres preparat per disparar és d’una feblesa totalment incompatible amb la set de violència que ens recorre.
