Fa pocs dies l’opinió pública manresana es dividia entre els qui rebutjaven la convocatòria d’una concentració contra la inseguretat i els que assistien a la manifestació reclamant el dret a trepitjar els carrers sense por. Poques hores abans d’escriure aquesta columna, voltant per Barcelona, he estat testimoni d’una trista escena: Un grup de persones de mitjana edat anava al meu costat Rambla avall, de cara avançaven quatre joves, tres d’ells duien un mocador palestí, els del meu costat s’han mirat amb una expressió barreja d’incomoditat i alarmisme i s’han apartat tan lluny com han pogut, sense dissimular un gest fàcilment identificable amb el temor i la intolerància.
Tenim por de ser violentats a la nostra pròpia ciutat, por de les conseqüències econòmiques d’una guerra a Ucraïna que ha passat a un segon pla, por de les reaccions internacionals de l’islamisme per la guerra que ara ocupa el protagonisme mediàtic; però sobretot tenim por de veure’ns desplaçats de la nostra zona de confort, la que ens atorga el dubtós privilegi i la mala consciència d’observar les crisis humanitàries des de la butaca.
Sortim al carrer sense criteri, en nom de pobles que desconeixem, generalitzant conflictes, oblidant que ni l’extrema dreta de Netanyahu representa tot el poble israelià, ni el terrorisme de Hamàs tot el col·lectiu libanès; oblidant que les víctimes, més enllà de morir en un o altre territori, són víctimes innocents. Els posicionaments rares vegades són propis, estan marcats per les interessades polítiques propagandístiques de l’era digital; només hi ha una immensitat de cervells incapaços d’analitzar els aspectes més bàsics i humans, entre tanta opinió que ja els ha esgotat l’única neurona disponible; els importa tot un rave i la seva indignació no va més enllà del problema que els suposa haver de pagar més per omplir el dipòsit, o el viatge que s’han vist obligats a anul·lar per viure la gresca de la cosmopolita Tel-Aviv, o visitar l’Hermitage a Sant Petersburg.
Entremig de tota aquesta disbauxa col·lectiva, no ens adonem de la realitat més cruel: Fa dies que hem perdut la guerra, aquests conflictes que mirem des de lluny ja ens han derrotat, la por i la submissió ens han vençut i els prejudicis han sortit al carrer, amb totes les seves misèries, sense cap mena de vergonya. Ens han volgut fer creure que tenim l’obligació de prendre partit en conflictes on diuen que hi ha bons i dolents, quan el que hi ha són extremismes culpables i víctimes innocents.
El pobre Descartes, si aixequés el cap i veiés que cada vegada hi ha més gent que no pensa però existeix, tornaria al forat espantat de veure les barbàries d’una societat que, suposadament, ja hauria d’haver après a ser més raonable i menys influenciable.
