El Kursaal tenia l’aspecte de les grans ocasions. Només d’entrar-hi es notava que el que hi presenciaríem no seria un simple repartiment de premis. La llista de guardonats convidava a l’autoestima, a sentir l’orgull de pertànyer a la Catalunya central; de ser de Manresa, de Súria, de Santpedor, de Solsona, d’Avià; de pertànyer a aquest territori que no sempre rep el tracte que mereixeria.
Van desfilar per l’escenari records de la Manresa en blanc i negre, de les cadires de la Rosita, de Can Jorba, de la sala Loyola i del Club Natació Manresa; de la família i la nissaga dels Roqueta; de les dificultats superades pel Club d’Esports; de l’aventura de deixar el periodisme per fer llibres sobre maternitat; de la regulació mediambiental; de la necessitat de redissenyar el paisatge per adaptar-nos al canvi climàtic; de la utilitat de sortir a l’escenari i cantar; i de la força del rock en les noves generacions.
Es va reivindicar el sentiment de sentir-se de Manresa, una ciutat amb clarors i ombres, com totes, que sovint es perd en l’autoexigència. Però la nit no era l’apropiada per rabejar-se en allò que no va bé, sinó per valorar el talent de la gent que ha excel·lit en la seva feina i que fa que el conjunt de la societat se’n senti orgullosa. Allà sobre l’escenari hi havia els guardonats amb els premis Regió7 d’aquest any i l’emoció va propiciar que les noies de Run Out the Closet acabessin agraint el premi amb un «visca Manresa i visca la música!», i és que la nit es prestava que els que no són de Manresa adaptessin la famosa frase que John F. Kennedy va pronunciar a Berlín i dir «Ich bin ein Manresà».
