Cada cop és més habitual poder anar caminant i llegint al mateix temps. De l’«Amor de mare» que es podia veure fa dècades en algun braç s’ha passat a frases escrites amb tota mena de tipus de lletra que transmeten una àmplia gamma de missatges. La lectura és més còmoda a la cua del súper o a qualsevol lloc on els cossos que parlen sense necessitat d’obrir la boca estiguin quiets.

El tatuatge que més m’ha impressionat darrerament, però, no l’he vist al carrer sinó que ha estat cinematogràfic. Es tracta d’una cara amb grans lletres tatuades que diuen: Savages Poneke. Els Salvatges de la capital de Nova Zelanda, que és Wellington, però en maori Poneke. La pel·lícula es titula Savage i és del director nascut el 1981 Sam Kelly.

Al film, els abusos rebuts a casa i al correccional pel nen Danny afloren en forma de tinta sobre la pell que li dona un aspecte que no deixa dubte del que passarà si l’empipes (ell a la pel·lícula ho explica amb unes altres paraules).

És un dels caps d’una banda que es dedica a cometre delictes per finançar bàsicament la beguda, ja que no es canvien mai de roba ni gasten un cèntim en estris de neteja de la llar.

Sempre borratxos es piquen al pit com els goril·les que són i criden «Hooootaaaaa» (calent) o «ooootaaaaa» (ordre) –no ho sabria dir del cert, però això posa el traductor– i mantenen una actitud perenne de posar-se a fer un ball haka dels que es poden veure en partits de rugbi o en danses tribals altament acollonidores per als rivals. Molt sovint llancen escopinades.

En el fons, la pel·lícula va del que hi ha sota la tinta, del que el protagonista vol expressar i no pot i dels efectes que tenen sobre ell i sobre els altres les seves carències.

Igual que cal saber llegir l’horrible rostre tatuat d’en Danny –sempre amagant-se mort de por del seu violent pare darrere de la porta per molt que al llarg de la vida hagi assolit un físic de goril·la a base d’afegir quilograms a la seva dissort– cal saber llegir el temps que vivim de cossos decorats per convertir la pell de sèrie en un llenç apropiat per ser personalitzat. Aquesta necessitat deu néixer del fet de saber que som un 99% iguals els uns als altres. Només petites variacions en la seqüència d’ADN marquen les diferències.

Tots som els altres. Però no ens ho volem creure de cap de les maneres. Tenir algú a qui carregar-li les culpes sempre és un mètode de contrastada eficàcia i durabilitat.