D’ençà que fa cinquanta anys van deixar de circular els trens que enllaçaven Manresa amb Guardiola de Berguedà, la majoria d’estacions, òrfenes de cap altre ús, van quedar abandonades a la mercè de les inclemències naturals i humanes. Amb les obres d’ampliació de la carretera, algunes van ser esborrades per l’asfalt, i altres, una vegada enrunades, van ser devorades per la vegetació o van quedar sepultades sota les aigües, com la de Sant Salvador de la Vedella. Per sort, n’han romàs dretes encara algunes, com la de Cal Vidal i la de Guardiola de Berguedà. La primera, ara transformada en oficina de turisme, i la guardiolenca, en centre d’interpretació del ferrocarril. També a la Pobla, l’antiga estació del trenet que unia Guardiola amb la fàbrica de ciment Asland, des de fa uns anys continua donant servei als viatgers del tren turístic del ciment. A Puig-reig, i gràcies a l’empenta i insistència dels veïns, tot darrerament s’ha aconseguit salvar i restaurar, amb el suport de l’Ajuntament, l’estació que, no fa gaires anys, va estar a punt de ser enderrocada a causa del mal estat. Quantes estacions no hi ha al nostre país, tancades i barrades, exposades al rosec del pas del temps i el vandalisme dels trinxeraires. Abans que això passi, res no impediria reconvertir aquests casalots desèrtics en habitatges vivents, amb flors a l’ampit de les finestres i un hortet a la vora. Aquest és el cas, per exemple, de l’antiga estació del poblet d’Estavar a l’Alta Cerdanya, habitada des de fa dècades per un prestigiós arqueòleg rossellonès després que la Societat Nacional dels Camins de Ferro (SNCF) decidís cedir edificis ferroviaris en desús a qui estimi viure veient passar de llarg els trens dels altres i despertar-se amb el xiulet i el tric-trac del primer tren.