La dita: «llepant, llepant, la vaca es va menjar el vedell» es pot interpretar com la facilitat amb què les coses desapareixen o es gasten, però també hi ha la versió optimista del «llepant, llepant, puja el llibant» [llepant = fregant / llibant = cable, corda], que tradueix com les coses més grosses o pesants poden ser superades a poc a poc. Així, mentre els negociadors de la investidura de Sánchez van cremant i cremant etapes sense que se’n sàpiga res substancial, creix el nerviosisme en sectors que tenen necessitat d’actuar, de marcar territori perquè interpreten detalls evidents que alguna cosa es cou. Per exemple, la participació del president Aragonès en l’aquelarre popular de l’amnistia al Senat, amb la gran sacerdotessa Ayuso com a oficiant de la ràbia anticatalana. El president necessitava dir-ho i els ho va deixar ben clar: l’amnistia «no és un punt final, és un punt de partida que té un destí; que la ciutadania catalana voti sobre la independència». A Waterloo en devien prendre nota i van continuar treballant i treballant a la callada. A les Espanyes autonomistes del PP no els devia caure bé la plantofada «si els importés Catalunya, l’escoltarien», perquè els va costar poc desqualificar-lo per no haver-se quedat a tot el debat, curiosament com tampoc ho van fer els presidents d’Andalusia, València i Madrid. El portaveu González Pons ja ho havia deixat clar abans de començar: «Els dictadors també parlen, el que no fan els dictadors és escoltar». Som-hi, que aquest és l’estil! El missatge catalanòfob ha estat, i encara és, tan furibund que sembla impossible tombar-lo si no hi ha ànsia d’argumentar i argumentar que hi ha una altra manera de fer, de governar, de conviure, de recuperar. Cal preguntar-se si, a més a més d’anar fent a la callada, no seria hora de començar a explicar què es vol fer, com i ens quins terminis. Perquè, res del que es fa i es diu des de l’altra banda no aporta cap argument ni voluntat de rectificació: uns combaten l’amnistia i d’altres la regategen; el referèndum és anatema mentre s’atreveixen a parlar d’una convivència imposada perquè no es reconeix el dret a decidir. La reiteració del missatge únic des de fa anys, canviant conceptes que havien estat assumits falsament a l’inici de la Transició, no fa presagiar cap acord que respecti mínims indispensables per poder confiar en ells. Es manté l’exigència del mediador amb reconeixement internacional per segellar el pacte d’investidura del gran tafur? Es té clar com se superaran els esculls que posarà la cúpula judicial, els poders econòmics, les forces de seguretat i els mitjans al servei de l’Estat profund?
