Tots tenim una pel·lícula que ens va fer enamorar del cinema. Sens dubte, aquesta per a mi és Cinema paradiso, el film dirigit per Giuseppe Tornatore que narra una entranyable amistat basada en l’amor pel cine. Curiosament, el film va fracassar a la taquilla italiana en la seva estrena l’any 1988, però posteriorment va ser reconeguda mundialment després d’obtenir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Quaranta anys després continua sent un clàssic que ens parla del cinema com un art capaç de fer-nos somiar i plantejar nous mons possibles.

Precisament, aquest cinema reflexiu i sovint trencador és el que reivindica el Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya, el Clam, que aquest cap de setmana ha tancat la seva dinovena edició després de deu dies intensos de projeccions a Manresa, Navarcles, Sant Fruitós i Sant Benet de Bages. El festival que va néixer a Navarcles com un certamen centrat en el cinema social viu un moment dolç, tenint en compte que ha guanyat poder de convocatòria, amb un 20% més d’espectadors respecte a l’edició anterior.

Es tracta d’una bona notícia per un sector que en els darrers anys ha perdut embranzida. Així ho constaten els anuaris estadístics del Departament de Cultura, que indiquen que en vint anys Catalunya ha perdut 100 cinemes, passant dels 237 l’any 2000 als 137 del 2020. Un dels principals motius d’aquesta tendència a la baixa és la pèrdua d’espectadors, que el 2001 van tocar sostre amb 31,8 milions d’entrades venudes, però la dada va caure en picat durant la següent dècada fins a arribar als 20 milions. La xifra del 2019 era de 19,2 milions. La pirateria explica part d’aquest retrocés de públic a les sales de cinema, així com la irrupció de les plataformes, que han provocat que la gent s’acostumi a veure les pel·lícules des de casa i, a poc a poc, es vagi perdent l’hàbit d’anar al cinema.

Sobre els canvis que experimenta el cinema en va parlar a Manresa el cineasta i guionista Rodrigo Sorogoyen, premi d’Honor del Clam, que posava en relleu la tendència a homogeneïtzar els tipus de continguts a les plataformes, «fent que l’ull de l’espectador s’acostumi a un tipus de narrativa i inclús de ritme, que sempre és atropellat». En la mateixa línia, el cineasta francès Olivier Assayas, també premi d’Honor del festival, assenyalava que «la relació dels espectadors amb el cine és cada cop més una relació de lleure, d’entreteniment, de fàcil accés». Per això són tan rellevants projectes com el festival Clam, que obre una finestra diferent amb pel·lícules que no es poden consumir ràpidament com un bol de crispetes i que desperten de nou les ganes de tornar al cinema i deixar-se meravellar sota la llum del projector.