No tinc cap dubte que tot el que fan els bancs és completament legal. D’acord, sí: hi pot haver alguna excepció, com quan es posen a vendre un producte que, qui ho havia de dir, resulta que és tòxic. Però això és un accident. Per exemple, ara estan molt pesadets demanant periòdicament que actualitzis les teves dades, i segur que ho fan a fi de bé: segur que els ho ordena el BCE pel bé de tots nosaltres. I llavors és quan han de posar-se en contacte amb el client i demanar-li que torni a enviar el DNI, per exemple. I llavors és quan el banc es retrata. Per exemple, imaginem, només per imaginar alguna cosa inventada, que un banc alemany amb nom alemanyíssim, molt important, que va tancar l’oficina de la teva ciutat expulsant el servei a la comarca veïna, t’envia un correu electrònic amb un remitent de nom desconegut i un assumpte que diu «actualització dades» i que aquest mail, encara que l’enviïn tres vegades, és un dels que no obres, perquè ets una de les moltíííssimes persones que reben molt correu comercial, o sospitós, o de desconeguts, o de pesats, i simplement no l’obres perquè no en tens cap obligació. I resulta que aquest banc, que té el teu telèfon i la teva adreça de casa i de la feina, en comptes de buscar-te per una altra via, simplement et bloqueja el compte, de manera que et comencen a tornar rebuts i potser, qui sap, fins i tot et deixen sense llum, sense aigua o sense gas. Ho fan així, patam, en pocs dies, automàticament, perquè poden, i ja està. I ja t’espavilaràs. I d’això en diuen banca personal. Jo en diria banca profundament impersonal, arrogant i prepotent. Tot i que en algun sentit tenen raó, perquè després d’una cosa així, entre el client i ells sí que passa a haver-hi alguna cosa profundament personal.
