Si no fos que no li agrada despentinar-se, Pedro Sánchez s’estiraria els cabells davant l’embolic de Junts, de qui depèn la seva investidura. Ahir es va fer públic que les bases del Consell de la República havien votat a favor d’impedir-la. Ara bé, resulta que el Consell és la institució que presideix i lidera Carles Puigdemont, que al mateix temps inspira i pauta la negociació de Junts amb socialistes i sumadors o sumatoris (com es deuen dir?), i d’aquestes negociacions espera obtenir-ne fruits concrets que pugui exhibir amb orgull i refregar-los a la cara d’Aragonès. Però, d’altra banda, no té cap càrrec orgànic a Junts, per voluntat pròpia: es va estimar més centrar-se en la presidència del Consell i intentar dotar-lo d’una aparença d’apartidisme. De manera que, orgànicament, està més lligat per la decisió de les bases del Consell que pels interessos negociadors de Junts. De moment ha sortit del pas enviant als partits independentistes una comunicació sobre el resultat de la consulta, i que facin el que vulguin, perquè al capdavall són ells els que negocien. Però si busqués la coherència absoluta, una de dues: o Junts decideix apuntar-se al bloqueig proposat i anuncia que no farà president Pedro Sánchez, o Junts decideix continuar negociant i en aquest cas Puigdemont s’hauria d’apartar de les negociacions i mantenir-se en silenci, perquè qualsevol cosa que digui serà a favor d’una de les obediències degudes i en contra de l’altra.
I tot això, perquè algú va recollir més de nou-centes signatures d’altres tants inscrits al Consell per forçar la consulta, en la que va participar un 4,5% del cens. Tres quartes parts, que són uns tres mil, s’han manifestat a favor del que es podria definir, adaptant la frase cèlebre del pragmàtic Trias, com un «que els bombin a tots» gens moderat. M’ensumo que no passarà gran cosa, que Junts continuarà negociant, i que Puigdemont hi participarà, perquè un bon polític té més d’un barret. M’ho ensumo, però tinc el nas mig tapat.
