Fumar ha passat, ara sí, a la prehistòria

Jo també faig un Basté i pregono als quatre vents que he deixat de fumar. Fa deu mesos, que no és broma. Dic que faig un Basté perquè es veu que el periodista va anunciar públicament que ho deixava. D’això ja fa set mesos, segons tinc entès. I ahir vaig llegir a La Vanguardia un article d’opinió de l’escriptora, correctora i traductora Gemma Sardà fent això, un Basté, per anunciar que ho ha deixat. En aquest cas fa 17 dies. 18 si hi sumem el d’avui. Que segur que sí. Ànims, que pràcticament ho tens a tocar, això. L’angoixa s’anirà esvaint a poc a poc, ja ho veuràs. T’ho dic per experiència i ho refermaré davant de qualsevol que s’hi trobi. Tot passa i el que costa més és dominar el cervell, que és la clau de tot, no pas la dependència física al fum i totes les partícules i substàncies que no sabem que té però que té i que generen dependència. I sí, tens raó, es passen nits sense dormir o dormint malament i dies d’angoixa. També moments de picar el primer que trobes, sigui dolç o salat. Fins i tot pots arribar a notar un malestar general com si fos una grip, i tenir una tos tremenda, pitjor que aquella de bon matí de quan fumaves. Però com deia abans, tot passa. Ara, deu mesos després, a punt d’arribar a l’onzè i tal dia farà un any, ja pràcticament no hi penso en fumar. Dic pràcticament perquè hi ha alguns moments determinats que et ve al cap el pensament de fer el cigarret. Però no. Aquest desig s’esvaeix de seguida, sobretot quan visualitzo aquella tira de la Mafalda que quan veu el seu pare fumar se’l mira seriosa i li comenta: «Pensava que era el cigarret qui et fumava a tu». A la vinyeta següent el pare talla totes les burilles del paquet de tabac amb unes tisores. Ha sigut l’article de Sardà el que m’ha animat a escriure aquestes quatre ratlles. Perquè m’hi he sentit totalment identificat i perquè, com ella i possiblement molts exfumadors, el major temor que tenia (i que tenen els fumadors i insisteixo que ho dic per experiència pròpia) és no poder-ho aconseguir. La por a fallar. Per això tampoc no vaig compartir amb ningú l’intent, ni tan sols amb gent pròxima. Se’n van assabentar quan ja feia uns dies que no fumava. Per la pressió que suposava no tenir èxit, sumada a la pressió social existent. No ho posen fàcil. Però com dic sempre, si jo ho he aconseguit, tothom pot fer-ho.